NASA
La National Aeronautics and Space Administration (NASA) (fundada en 1958) és l'agència governamental responsable per als Estats Units d'Amèrica del programa espacial i de la investigació espacial .
La història
La Carrera espacial
El Programa espacial soviètic va llançar el primer satèl·lit artificial del món (Sputnik 1) el 4 d'octubre de 1957, i això va portar als Estats Units a fer els seus propis esforços en eixe camp. El Congrés dels Estats Units ho va percebre com una amenaça a la seguretat americana i el President Dwight D. Eisenhower i els seus consellers després de diversos mesos de debat van prendre l'acord de fundar una nova agència federal que dirigira tota l'activitat espacial no militar.
El 29 de juliol de 1958, el President Eisenhower va firmar l'Acta que funda la NASA que va començar a funcionar el 1 d'octubre de 1958 amb quatre laboratoris i uns 8.000 empleats. Els primers programes de la NASA van anar cap a posar una nau tripulada en òrbita i això es va fer davall la pressió de la competició entre els EE.UU. i la URSS en la denominada carrera espacial que es va produir durant la Guerra Freda. El programa de Mercuri, va començar en 1958, i la NASA iniciava el camí d'exploració de l'espai amb l'objectiu de descobrir si l'home podia sobreviure en el espai exterior. El 5 de maig de 1961, astronauta Alan B. Shepard Jr. va ser el primer americà en l'espai al pilotar la nau Llibertat 7 en un vol de suborbital de 15 minuts. John Glenn el 20 de febrer de 1962 es va convertir en el primer americà a orbitar la Terra durant un vol de 5 hores amb la nau Amistat 7 que va donar 3 voltes a la Terra
Una vegada el Programa Mercuri havia demostrat que el vol tripulat era possible, el Programa Apol·lo havia d'intentar fer el fantàstic treball de posar a homes al voltant de la Lluna. El 25 de maig de 1961 el President John F. Kennedy va anunciar que els Estats Units havia de comprometre's a "aterrar a un home en la Lluna i tornar-lo sa a la Terra abans de 1970". Així el Programa Apol·lo tenia com a objectiu fer que l'home aterrara a la Lluna. El programa Gèminis va ser concebut per a provar les tècniques necessàries per al projecte Apol·lo les missions de les quals eren molt més complicades. Així el programa tripulat Gèminis va començar amb el Gemini III el 21 de març de 1965 i va acabar amb el Gemini 12 el 11 de novembre de 1966. Edward White, que posteriorment va morir en l'accident de l'Apol·lo 1, amb Gemini 4 va fer el 3 de juny de 1965 el primer passeig espacial d'un americà. El 15 de desembre de 1965 els Gemini 6 i 7 tripulats per dos astronautes cada un, van fer la seva primera cita espacial aproximant les naus fins a 1,8 metres. El vol del Gemini 7 va tenir una duració de dos setmanes, temps que s'estima necessari per a les missions Apol·lo, per a anar i tornar i la permanència en el satèl·lit de la Terra. El 16 de març de 1966 la nau Gemini 8 tripulada per David Scott i Neil Armstrong, que després seria el primer home a xafar la Lluna, van atracar la seva nau al coet Atlas-Agena 8 preparant la maniobra d'atracada entre el mòdul lunar i la nau Apol·lo.
Després de vuit anys de missions preliminars, inclòs la primera pèrdua de d'astronautes per part de la NASA, amb el Apol·lo 1, un foc a la rampa de llançament, el programa va aconseguir les seves metes amb Apol·lo 11 què va aterrar amb Neil Armstrong i Edwin Aldrin en la superfície de la Lluna el 20 de juliol de 1969 i els va tornar sans a la Terra el 24 de juliol. Les primeres paraules d'Armstrong al posar el peu sobre la Lluna van ser: "És un xicotet pas per a l'home, però un bot enorme per a la humanitat". Deu homes més formarien la llista d'astronautes a xafar la Lluna quan va finalitzar anticipadament el programa amb l'Apol·lo 17, al desembre de 1972.
La NASA havia guanyat la carrera espacial, i en algun sentit açò la va deixar sense objectius, amb una menor atenció pública e sense l'interès necessari per a garantir els grans pressupostos del Congrés. Ni el desastre de Apol·lo 13, on l'explosió d'un tanc d'oxigen va condemnar els tres astronautes, a renunciar a xafar la Lluna va poder tornar a atraure l'atenció. Les missions posteriors al Apol·lo 17 (estaven planificades missions fins al Apol·lo 20) van ser suspeses. Els retalls del pressupost (en part a causa de la Guerra de Vietnam) va provocar la fi del programa. Els tres Saturn V no utilitzats, van anar per al desenvolupament del primer laboratori americà en òrbita el Skylab i les idees van anar en la línia de desenvolupar un vehicle espacial reutilitzable com el transbordador espacial.
Altres primeres missions no tripulades
Encara que la immensa majoria del pressupost de NASA s'ha gastat en els vols humans tripulats, hi ha hagut moltes missions del no tripulades promogudes per l'agència espacial. En 1962 el Mariner 2 va ser la primera nau espacial a fer un sobrevol pròxim a un altre planeta, en aquest cas Venus. Els programes Ranger, Surveyor, i Lunar Orbiter eren essencials per avaluar les condicions lunars abans d'intentar el vol tripulat del programa Apol·lo. Després, les dos sondes Viking que van aterrar en la superfície de Mart i que van enviar a la Terra, les primeres imatges des de la superfície d'un planeta. Potser més impressionant eren els programes Pioneer 10 i 11 i Voyager 1 i 2 missions que van visitar Júpiter, Saturn, Urà i Neptú i van enviar impressionants imatges en color de tots ells i la majoria dels seus satèl·lits.
Cooperació entre EE.UU i la Unió Soviètica
Havent perdut la Unió Soviètica la carrera espacial, tenia que produir-se un acostament a EE.UU. El 17 de juliol de 1975 un Apol·lo (trobant un nou ús després de la cancel·lació de Apol·lo 18) es va adaptar a un Soyuz soviètic en la coneguda missió Apol·lo-Soyuz per al que va caldre dissenyar un mòdul intermedi i acostar la tecnologia de les dos nacions. Encara que la Guerra Freda duraria molts més anys, aquest era un punt crític en la història de NASA i el principi de la col·laboració internacional en l'exploració espacial. Després van venir els vols del transbordador a l'estació soviètica Mir, vols d'americans en la Soyuz i de russos en el transbordador i la col·laboració d'ambdós nacions i altres més en la construcció de l'Estació Espacial Internacional(ISS).
L'era del transbordador
El Transbordador espacial es va convertir en el programa espacial favorit de la NASA a finals dels anys setanta i els anys vuitanta. Planejat tant el els dos coets llançadors i el transbordador com reutilitzables, es van construir quatre transbordadors. El primer a ser llançat va ser el Columbia el 12 d'abril de 1981.
Però els vols del transbordador eren molt més car del que inicialment estava projectat, i després de 1986 el desastre del Challenger va ressaltar els riscos dels vols espacials, i el públic va recuperar l'interès perdut en les missions espacials.
No obstant, el transbordador s'ha usat per a posar en òrbita projectes de molta importància com el Telescopi Espacial Hubble (HST). El HST es va crear amb un pressupost relativament xicotet de 2 mil milions $ però ha continuat funcionament des que 1990 i ha meravellat a científics i al públic. Algunes de les imatges s'han convertit en llegendàries, com les imatges de Camp Profund. El HST és un projecte conjunt entre la ESA i la NASA, i el seu èxit ha ajudat en la major col·laboració entre les agències.
En 1995 la cooperació russo-americana s'aconseguiria novament quan van començar les missions entre el Transbordador es va acoplar a la Mir, (en eixe moment l'única estació espacial completa). Esta cooperació continua al dia d'avui, entre Rússia i Amèrica els dos socis més importants en la construcció de la ISS. La força de la seva cooperació en aquest projecte era més evident quan NASA va començar confiant en els vehicles del llançament russos per a mantindre la ISS després del desastre en 2003 del Columbia que mantindrà en terra la flota dels transbordador durant més d'un any.
Costant més de cent mil milions dòlars, ha sigut a vegades difícil per a NASA justificar l'ISS. La població ha sigut històricament difícil impressionar amb els detalls d'experiments científics en l'espai. A més no pot acomodar a tants científics com havia planejat, sobretot des que el transbordador espacial està fora d'ús, fins a març del 2005 com més prompte, parant la construcció de la ISS i limitant-lo a una tripulació de manteniment de dos persones.
Durant la majoria dels anys noranta, la NASA es va enfrontar amb una reducció dels pressupostos anuals per part del congrés a Washington. Per a respondre a aquest repte, el novè administrador de NASA, Daniel S. Goldin, va inventar missions barates davall el lema més ràpid, més bo, més barat que li va permetre a la NASA que retallar els costos mentres es mamprenien una ampla varietat de programes espacials. Eixe mètode va ser criticat i va portar en 1999 a les pèrdues de les naus bessones de l'exploració de Mars Climate Orbiter i Mars Polar Lander.