Vés al contingut

Dramatúrgia

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
(S'ha redirigit des de: Dramaturgs)

La dramatúrgia a les arts escèniques és la teoria general de les ciències de l'espectacle i alhora la creació d'un espectacle dramàtic. La dramatúrgia compon, estructura, organitza i estudia els mecanismes de comunicació entre l'escenari (els intèrprets, l'escenografia i la posada en escena en general) i el públic en un espectacle; inscrits en una cultura i temporalitat històrica determinades. En altres paraules, és l'estudi de la producció del sentit i manipulació dels signes teatrals d'una obra de teatre, d'un autor, d'un director, d'un grup de teatre, un gènere, una època, etc.[1]

La dramatúrgia d'un espectacle inclou dues fases, una d'anàlisi i una altra de creació. Els crítics de teatre només activen la primera mentre que els creadors -intèrprets, tècnics, directors, escriptors i traductors- n'activen les dues.[1]

Un dramaturg o autor teatral és un autor d'obres de teatre. L'autoria d'una obra teatral pot ser individual o col·lectiva, d'autors coneguts o anònima. La representació teatral és un art d'actuació i no d'escriptura, el text teatral pot perdurar en el temps però el teatre és efímer i instantani.

Història de la literatura

[modifica]
Aristòfanes.
Shakespeare.
Anton Txékhov.
Samuel Beckett.
Mercè Rodoreda.
Oscar Wilde.

Els primers escriptors de textos dramàtics de què es té constància a la literatura occidental són els grecs, com ara Èsquil (L'Orestíada, Els set contra Tebes), Sòfocles (Antígona, Èdip Rei), Eurípides (Electra, Medea, Ifigènia a Aulis) i Aristòfanes (Plutus, Lisístrata, Les granotes, Els cavallers, Els núvols, Els ocells, La Pau).

Innovacions i canvis en la dramatúrgia

[modifica]

Amb Sòfocles, es van introduir nombroses aportacions en la tècnica dramàtica. Les dues importants aportacions van ésser la introducció d'un tercer actor a l'escena, que permetia complicar notablement la trama i realçava el contrast entre els diferents personatges, i la ruptura de la moda de les trilogies, ja anteriorment imposada per Èsquil, que converteix cada obra en una unitat dramàtica i psicològica independent,i no en una part d'un mite o tema central.[2]

Evolució de la dramatúrgia contemporània

[modifica]

Durant el segle xvii van destacar:

Durant el segle xviii van destacar:

Durant el segle xix van destacar:

Durant el segle xx van destacar:

Característiques d'una obra dramàtica

[modifica]

Les obres dramàtiques representen un conflicte humà, a partir de l'enfrontament de dues forces contraposades. Aquest conflicte ha de resoldre's a partir d'accions que el, o els, protagonista de l'obra duu a terme. Una vegada que el conflicte se soluciona, l'obra finalitza. A diferència dels textos narratius, les obres dramatúrgiques manifesten la seva riquesa a partir dels diàlegs i no necessiten a un narrador. En aquestes obres teatrals, la història es desenvolupa a partir de l'enllaç entre els diferents diàlegs.

Per a què una obra pugui classificar-se dins del gènere de la dramatúrgia ha de comptar amb una determinada estructura, en la qual es defineixen tres parts:

Exhibició del conflicte

Es presenten els personatges, l'escenari i la trama principal que serà el fil conductor de l'obra. El conflicte és l'eix fonamental d'una obra dramàtica, sense aquest no pot haver-hi drama. La presentació d'aquest varia segons l'obra, depenent de la visió del dramaturg pot realitzar-se:

  • A partir d'un personatge, com si el problema fos una entitat dintre l'obra
  • Des d'un punt de vista que escapi de les voluntats dels personatges de l'obra

Desenvolupament de l'acció

A mesura que avança l'obra, el conflicte adquireix més força i posa a prova els principis o les facultats dels personatges. També dota a l'obra del seu caràcter artístic. El pensament dramàtic, com a tal, sorgeix d'aquesta contraposició d'una realitat amb les idees dels personatges i la voluntat que aquests posin per a superar els obstacles de la realitat.

Desenllaç de l'acció

Quan el protagonista aconsegueix superar l'obstacle i ja no existeix el conflicte inicial, es dona per finalitzada l'obra. En alguns casos, qui desapareix no és el conflicte en si mateix sinó el protagonista de l'obra.

Vinculació amb altres arts

[modifica]

Encara que està fortament vinculada al teatre, la dramatúrgia també està present en el cinema i en la televisió. Això vol dir que un dramaturg pot ser autor de guions cinematogràfics i de llibrets de telenovel·la, per exemple.[3]

El terme dramatúrgia també s'aplica a les tasques dels directors, creatius i altres tècnics teatrals. Per tant, es parla de la dramatúrgia del director, de l'il·luminador, de l'attrezzista o de l'escenògraf fent referència a la seva lectura particular del text dramàtic i la seva aplicació a l'escenari.[4]

Dramatúrgia a Espanya

[modifica]

A Espanya, una sèrie d'estudiosos i filòlegs com Durán, Amador de Ríos o el propi Menéndez Pelayo van plantejar la necessitat de crear un projecte d'un Teatre Nacional capaç de desenvolupar un pont entre el els autors amateurs i el teatre burgés del seu temps. Més tard, ja entrat el S. XX, intel·lectuals i artistes com Rivas, Machado o Casona aborden la reflexió sobre com preservar la continuïtat d'aquest empeny de construcció històrica i cultural al marge de la seva impronta nacional-burgesa. Aquesta iniciativa és violentament avortada per la guerra civil.

Posteriorment, les condicions socials i polítiques del franquisme fan impossible qualsevol intent en aquest sentit. Així, per exemple, la prohibició i desatenció per raons ideològiques de l'obra de Valle-Inclán resulta, com diria ell mateix, paorosament significativa. Arriba la democràcia i amb ella un notable impuls en la vida escènica: es crea la Companyia Nacional de Teatre Clàssic, el Centre Dramàtic Nacional i es duu a terme una ambiciosa modernització d'infraestructures i equipaments, tot això mentre es va diluint la censura. Tot i així, per evitar un delicat debat sobre escenes i identitats es deixa passar, una vegada més, l'oportunitat de realitzar un projecte cultural de gran envergadura sobre la literatura dramàtica espanyola. Aquest seguit d'omissions han comportant múltiples carències i difusions en l'escena espanyola, com l'escassetat d'estrenes del repertori espanyol en l'últim quart del S.XX. Com a conseqüència de tot això, ha faltat en l'escenari espanyol un decidit projecte institucional de protecció, impuls i desenvolupament d'aquest patrimoni.[5]

Vegeu també

[modifica]

Referències

[modifica]
  1. 1,0 1,1 Foguet i Boreu, Francesc; Batlle, Carles (coord.); Gallén, Enric (coord.). La representació teatral. Barcelona: UOC, 2003. ISBN 9788497880169. 
  2. «Sófocles el dramaturgo» (en castellà). [Consulta: 4 maig 2016].
  3. «Dramaturgia (teatre)». [Consulta: 4 maig 2016].
  4. Cantú Toscano, Manuel «La dramaturgia de la dramaturgia». Una aproximación desde las ciencias de la complejidad, 04-05-2016. Arxivat de l'original el 2012-01-04 [Consulta: 4 maig 2016].
  5. Caballero, Ernesto «¿Dramatugia española?». El Cultural, 04-05-2016.