És fàcil oblidar que el 2014 Taylor Swift encara no havia assolit el punt d’inflexió que la convertiria (aleshores tenia 24 anys) en la figura d’abast planetari que és avui. L’artista ja havia començat a equilibrar el repartiment entre cançons country i cançons pop a Speak Now, del 2010, i, sobretot, a Red, del 2012, on va treballar amb els superproductors suecs Max Martin i Shellback. A 1989, Swift va deixar enrere definitivament els equilibris entre el country i el pop. Com Come On Over, de Shania Twain, o fins i tot Bringing It All Back Home, de Bob Dylan, 1989 és un àlbum en què l’artista desafia deliberadament totes les expectatives i en surt triomfant. Swift no es va criar amb els sons de sintetitzador inspirats en els vuitanta que productors com ara Martin, Shellback, Ryan Tedder i el seu futur col·laborador de capçalera, Jack Antonoff, ajuden a crear aquí –com el títol de l’àlbum indica, la cantant no va néixer fins al final de la dècada–, però de la mateixa manera que en els seus primers llançaments jugava amb les tradicions i les convencions del country, Swift recorre a la nostàlgia de 1989 no per mirar enrere, sinó per evolucionar.