El productor Mark Ronson recorda quan Amy Winehouse va arribar amb les lletres de “Back to Black”. Era el primer dia que treballaven junts, a principis del 2006, i estaven en un estudi de Nova York. Ronson li havia donat un reproductor de CD portàtil amb la pista de piano de la cançó, i Winehouse va desaparèixer durant una hora per compondre la lletra. I el resultat va ser magistral: un text ombrívol, divertit, cru, desesperadament romàntic. La tornada, però, no rimava: “We only said goodbye with words/I died a hundred times” («Només ens vam acomiadar amb paraules/Vaig morir cent vegades»). Ell li va demanar que ho canviés, i ella el va mirar astorada: així és com havia sorgit, no sabia com canviar-ho. Tot i el seu desvergonyiment, el que fa de Back to Black un àlbum tan commovedor és la sensació que Amy Winehouse intenta constantment superar el seu dolor, però no per reprimir-lo, sinó per embolicar-lo amb prou filferro espinós perquè ningú no pugui arribar al seu nucli. L’ascendent soul de l’àlbum és evident: les trompetes de Motown (“Rehab”, “Tears Dry on Their Own”), la història d’amor característica de les bandes de noies (“Back to Black”) o la qualitat orgànica dels arranjaments (“You Know I’m No Good”), en gran part cortesia del grup de Brooklyn The Dap-Kings. Però l’estil de Winehouse, tant per la seva presència com per la seva veu sense complexos, aconsegueix que la seva música sembli diferent, no tant com un intent de recrear el passat, sinó d’honorar-lo sense deixar de ser en cap moment la mil·lennista bocamolla i descarada que era. Anys abans que les noves generacions aprenguessin a temperar les seves misèries amb sarcasme, mems i fatalisme inexpressiu, nosaltres vam tenir Amy Winehouse deixant anar paraules tan malsonants que no te’n sabies avenir que les cantés, i encara menys, que ho fes acompanyada d’una secció de vents. El so de Back to Black pot apel·lar a fans del soul retro i puristes del jazz, però l’actitud està més a prop del rap. Sí, era divertida. Però no feia broma.