L’exitós tercer àlbum d’Alanis Morissette, la continuació de dues gravacions de pop adolescent que van arribar al Top 40 del seu Canadà natal, era poètic i directe, cínic i idealista, sarcàstic i innocent. També era atrevit i polèmic, ple de crítiques punyents al catolicisme, la tecnologia i els homes de mentalitat infantil que molt poca gent ha tingut la valentia de plantejar des d’aleshores. Per això, quan l’exestrella de Nickleoden de 21 anys el va publicar el 1995, després d’haver estat acomiadada del seu segell discogràfic, la seva mirada sense complexos va tenir un impacte significatiu, oferint un grau de franquesa i vulnerabilitat que va obrir el camí per a diverses generacions d’artistes, entre elles Taylor Swift o Olivia Rodrigo. Sota les tornades enganxoses i les harmonies enlluernadores de l’àlbum s’amaguen observacions sobre la banalitat i el caos de la vida. La debilitat humana és un dels seus temes cabdals; a “All I Really Want” està distreta, mentre que a “Head Over Feet” es troba desorientada per la felicitat. Tot i així, i malgrat que l’esperit central de l’àlbum sigui el desencís, el que en queda és un sentiment d’esperança, la idea que sagnar, cridar i aprendre també és, en última instància, viure. Potser per això, malgrat tota la seva angoixa i ràbia, Morissette no es fustiga i és amable amb ella mateixa. A “Hand in My Pocket”, ara ja convertida en una càpsula del temps de cigarretes i taxis, ella es perdona per no tenir-ho tot resolt.