Hi ha pocs àlbums de pop, o fins i tot obres d’art, que hagin provocat un canvi tan radical en el temps i l’espai com ho va fer Thriller, de Michael Jackson, el 1982. Assenyalar el seu impacte en la trajectòria de l’estrella infantil convertida en creador d’himnes d’R&B és reduccionista; i parlar del seu èxit comercial, que ha batut tots els rècords, li resta valor als seus assoliments creatius. Senzillament, va definir el pop modern massiu i va redefinir la dimensió i l’abast de la música. Aïllar-se del pes històric de Thriller no és gens fàcil, però escoltar l’àlbum com una declaració en ella mateixa continua sent un exercici profundament gratificant. Set de les nou cançons originals es van convertir en singles del Top 10, però encara és més rellevant la manera com Jackson i el productor Quincy Jones van convertir les obsessions del cantant en un exercici de pop-funk complex i meravellosament interpretat. La primera cançó de l’àlbum, “Wanna Be Startin’ Somethin’”, mostra la cara més ferotge i funky de Jackson, reprenent l’acció just on ho havia deixat Off the Wall, del 1979, i reforçant les seves credencials R&B. Però des del pop beneït per Paul McCartney del primer single, “The Girl Is Mine”, fins a la pirotècnia a l’estil Eddie Van Halen de “Beat It”, els intents de Jackson per fusionar gèneres i estils van obrir els ulls i l’oïda de la indústria, i del públic arreu del món, sobre com la música podia sonar, presentar-se al públic i sentir si deixàvem enrere els prejudicis d’altres èpoques. “Billie Jean” és un fascinant estudi psicològic sobre la paranoia i la persecució que l’artista ja sentia en primera persona, però encara manté l’encant misteriós d’un artista que es va convertir en l’avatar de l’omnipresent superestrella de pop global.