Des de dins

Índice

COBERTA

PRELUDI

PRIMERA PART

1. ÈTICA I MORAL

DIRECTRIU: COSES QUE LA FICCIÓ NO POT FER

2. PHOEBE: L’AFER

DIRECTRIU: LA NOVEL·LA AVANÇA

3. JERUSALEM

DIRECTRIU: LITERATURA I VIOLÈNCIA

4. LA NIT DE LA VERGONYA

TRANSICIÓ: LES FONTS DE L’ÉSSER

SEGONA PART

1. FRANÇA EN TEMPS DE L’IRAQ, 1

2. 11 DE SETEMBRE, 1

3. 11 DE SETEMBRE, 2

4. 11 DE SETEMBRE, 3

5. FRANÇA EN TEMPS DE L’IRAQ, 2

INTERLUDI

TERCERA PART. DISSOLUCIONS: ANTEPENÚLTIMA

1. LA LÍNIA D’OMBRA

2. EN HITCHENS SE’N VA A HOUSTON

3. LA POLÍTICA I EL DORMITORI

4. EN HITCHENS ES QUEDA A HOUSTON EL SINCROTRÓ

5. I DIGUE’M COM ÉS QUE NO M’HA FUNCIONAT MAI, A MI

QUARTA PART. PENÚLTIMA

PREÀMBUL: EL FOC DE CAP D’ANY

1. CHRISTOPHER: EL DIA DE RESEM TOTS PER EN HITCHENS

COM S’ESCRIU: L’ORELLA DEL PENSAMENT

2. SAUL: IDLEWILD

COM S’ESCRIU: DECÒRUM

3. PHILIP: L’AMOR DE LA SEVA VIDA

COM S’ESCRIU: FORCES IMPERSONALS

4. BELZEBÚ

COM S’ESCRIU: ELS USOS DE LA VARIETAT

5. LONDRES: LA PHOEBE PHELPS ALS SETANTA-CINC

CINQUENA PART. ÚLTIMA: LA FEINA DE MORIR-SE

VA SEMBLAR QUE DE LA BATALLA M’ESCAPAVA

EL POETA: DESEMBRE DE 1985

EL NOVEL·LISTA: ABRIL DE 2005

L’ASSAGISTA: DESEMBRE DE 2011

POSTLUDI

AFEGITÓ: MASSADA I EL MAR MORT

ADDENDA: ELIZABETH JANE HOWARD

SOBRE LA TRADUCCIÓ

NOTES

CRÉDITS

Per a la Isabel Elena Fonseca

PRELUDI

Benvingut! Passa, sisplau: és tot un plaer i un privilegi. Ja me n’encarrego jo: deixa’m que et pengi l’abric (ah, per cert, per aquí es va al lavabo). Seu al sofà, vols?... Així podràs regular la distància amb el foc.

I ara què et ve de gust? Un whisky? Sí, molt assenyat, amb aquest temps. Te m’he avançat, he endevinat el que necessitaves... Un blend o un malta? El Macallan’s, potser? El de dotze anys o el de divuit? Com el vols, amb aigua, amb gel? I portaré una safata amb coses per picar, també. Perquè facis coixí fins a l’hora de sopar.

... Té. Bon 2016!

L’Elena, la meva dona, tornarà cap a dos quarts de vuit. La Inez també vindrà. Sí, exacte, amb l’accent al final. El juny en farà disset. Ens hem quedat només amb una filla, ara. L’Eliza, la seva germana, que és una mica més gran, passa un any a Londres abans d’anar a la universitat. Al capdavall, és la seva ciutat (hi va néixer, la Inez també). I, vaja, resulta que l’Eliza ens pensava venir a veure, i acaba d’aterrar al JFK. O sigui que serem cinc.

Encara no hi som, l’Elena i jo, però la següent fase de les nostres vides s’endevina molt clarament. Em refereixo al «niu buit». En una vida de durada mitjana no deu haver-hi més de mitja dotzena de punts d’inflexió, i diria que el niu buit en serà un. I, saps, no sé gaire fins a quin punt m’hauria de preocupar.

Sabem d’un grapat de contemporanis nostres que pocs minuts després de veure com l’últim dels seus pollets arrencava el vol, han sucumbit a violentes crisis nervioses. I el mínim que es pot dir és que la meva dona i jo ens sentirem com aquella parella de Pnin, tots dos sols en un casalot vell i ple de corrents d’aire que «era massa gran per a ells, i els anava balder, com el vestit d’un foll que hagués perdut una tercera part del seu pes de cop i volta»... Són paraules de Nabokov (un dels meus herois), escrites el 1953.

I bé, Vladimir Nabokov: ell sí que tenia tot el dret del món a provar de fer una novel·la autobiogràfica. No és que la seva vida «superés la ficció» (una frase que no significa gairebé res), però va estar plena de peripècies i amarada de glamur historicogeogràfic. T’escapes de la Rússia bolxevic i busques refugi al Berlín de Weimar; t’escapes de l’Alemanya nazi i busques refugi a França, que Hitler envaeix i ocupa poc després; t’escapes de la Wehrmacht i busques refugi, i el trobes, als Estats Units (en un moment en què la noció de «refugi» formava part de la definició d’Amèrica). No, Nabokov va ser un cas molt inusual: un escriptor a qui li passaven coses de debò.

Per cert, ja t’aviso que al llarg d’aquestes pàgines diré unes quantes coses sobre Hitler, i sobre Stalin. Quan vaig néixer, l’any 1949, el Bigotet feia quatre anys que era mort, i al Bigotàs (a qui el nostre Daily Mirror encara anomenava «l’oncle Joe») li quedaven quatre anys de vida. He escrit dos llibres sobre Hitler i dos sobre Stalin, o sigui que ja he viscut més de vuit anys en companyia seva. Però són impossibles d’evitar, constato.

No vaig tenir mai el plaer –espaordidor, no en tinc cap dubtede conèixer en VN en persona, però sí que vaig passar un dia memorable amb la seva vídua, la Véra, una dona guapa de pell daurada, i jueva, és important afegir-ho; i també vaig conèixer el seu fill, en Dmitri Vladimírovitx (un prodigi extravagant i pròdig). Ara fa tres o quatre anys, la mort d’en Dmitri sense descendència em va afligir doblement. En Dmitri era l’únic fill dels Nabokov: nascut a Berlín el 1934, i oficialment Mischling, o mestís... Aquell dia, dinant a Montreux, Suïssa, la Véra i en Dmitri van mostrar-se molt tendres i afectuosos l’un amb l’altre. Després en parlaré més, a la secció «Oktober» (que comença a la pàgina 269). Vaig enviar fotos del meu primer fill a la Véra, i en vaig rebre una resposta encantadora que he perdut...

En general? Ah, soc un pare ridículament tou i indulgent, com els meus fills han tingut oportunitat d’assenyalar-me. «Ets molt bon pare, papa», em va confessar l’Eliza quan tenia vuit o nou anys, un dia que me’n cuidava tot sol. «La mama també és molt bona mare, tot i que a vegades pot ser una mica estricta.»

L’havia entès perfectament. Soc incapaç d’encarnar la severitat, i encara més d’imposar-la. Per fer una cosa així t’has d’enfadar de debò, i jo no m’enfado gairebé mai. Vaig provar de ser un pare enfadat, però només una vegada i durant sis o set segons. No amb les meves filles sinó amb els meus fills, en Nat i en Gus (que ara voregen la trentena). Un dia –també quan tenien vuit o nou anys–, la seva mare, la Julia, la meva primera dona, va entrar tota desesperada al meu estudi i em va dir: «Avui estan especialment insuportables. Ja ho he intentat tot. Ves-hi tu, ara!» Ves-hi tu, m’insinuava, i amolla’ls una mica de foc masculí.

Així doncs, em vaig obrir pas obedientment fins a la seva habitació i els vaig dir, alçant la veu:

–Molt bé. Es pot saber què carai passa?

–... Ui –va dir en Nat, alçant llangorosament les celles–. Contempleu la ira del pare.

I fins aquí va durar l’enfadada.

El cas és que quan m’enfado no em dura. Els set pecats mortals s’haurien de revisar i actualitzar, però de moment cal no perdre mai de vista que la Ira pertany al septet clàssic, i amb raó. Amb la ira, cui bono? Pobreta ira, pobres tant els qui la irradien com els qui l’han d’entomar. La ira o ràbia, anger en anglès, del nòrdic antic angre, «irritar», angr, «pena». Sí, pena. La ira és un autocàstig gairebé tan evident com l’enveja.

Com a pare soc innocent del pecat mortal de la ira, però el que sí que m’afecta és la mandra; la mandra moral. Deixo la feina més grossa per a la mare... I a l’Elena la vaig avisar amb un punt de súplica a la veu (al capdavall, quan la Inez va néixer jo ja tenia cinquanta anys). Li vaig dir: «Seré un pare emèrit» (això és: «retirat però amb dret a conservar el títol honorífic»). És a dir, que en general he sigut un pare mandrós, i alhora m’afanyo (amb avidesa i agraïment) a acceptar l’honor que deriva del càrrec.

Fa tres anys vaig fer una xerrada a l’escola de la meva filla mitjana, St. Ann’s, aquí a Brooklyn (la mateixa on també va la Inez). L’Eliza tenia quinze anys.

–Potser serà incòmode, papa –em va dir en Gus (el fill número dos) quan em disposava a descriure’ls l’acte.

I el seu germà gran, en Nat, va afegir:

–Clarament. És una ocasió molt propícia per a la incomoditat.

–Entesos –els vaig dir–. Però és que no va ser incòmode. L’Eliza no es va incomodar. Us ho puc demostrar. Escolteu-me.

L’auditori que va triar l’escola era adjacent o contigu a un lloc de pregària; una església de debò (protestant), amb terres de fusta polida i vitralls de colors. Vaig pujar al púlpit, davant d’una gran congregació de cares joves i entresuades (em penso que l’assistència era obligatòria per a tot el curs); unes cares que traspuaven una «expectació sensible» (com diu Lawrence de la Gudrun i l’Ursula a les primeres pàgines de Dones enamorades) quan vaig picar al micròfon, vaig saludar, em vaig presentar i els vaig preguntar: «Molt bé. Quants de vosaltres heu pensat mai a ser escriptors?» De seguida et diré quantes mans es van aixecar. Vaig continuar:

–Bé, doncs resulta que justament vosaltres ja ho sabeu d’una manera gairebé exacta, el que és ser escriptor. Sou als primers anys de l’adolescència. L’edat en què s’adquireix un nou nivell de consciència d’un mateix. O un nou nivell de comunió amb un mateix. És com si sentíssiu una veu que sou vosaltres però que no sembla la vostra. No ben bé: no és la que estàveu acostumats a sentir, és més elaborada i perceptiva, més reflexiva i també més juganera, més crítica (i autocrítica) i alhora més generosa i clement. Aquesta nova veu us agrada, i per mantenir-la us trobeu escrivint poemes, potser escriviu un diari, comenceu a omplir una llibreta. En una solitud desitjada us embadaliu davant dels vostres pensaments i sentiments, i de vegades també amb els pensaments i sentiments dels altres. En solitud.

»És la vida de l’escriptor. L’aspiració comença ara, cap als quinze anys, i si us convertiu en escriptors la vida de fet ja no canvia mai més. Jo continuo fent-ho mig segle més tard, tot el dia. Els escriptors són adolescents que s’han encallat, però que n’estan contents, que gaudeixen del seu arrest domiciliari... El món us sembla estrany, a vosaltres: el món adult que comenceu a contemplar, amb una angoixa inevitable però encara des d’una distància força prudencial. Com les històries que Otel·lo explica a Desdèmona, les històries amb què es guanya el seu cor, el món adult sembla «estrany, sí, a fe, molt estrany», i també us sembla «lamentable, brutalment lamentable». Els escriptors no surten mai d’aquesta premissa. Cal recordar que un adolescent continua sent un nen, i que els nens veuen les coses sense pressupòsits, sense la tranquil·litat que dona l’experiència.

Com a cloenda vaig suggerir que la literatura s’interessa sobretot per l’amor i per la mort. No vaig donar més explicacions. Als quinze anys, què en saps, de l’amor, de l’amor eròtic? Als quinze anys, què en saps, de la mort? Saps que és una cosa que els passa als jerbus i els periquitos; potser ja saps que també els passa a alguns parents més grans, incloent-hi els pares dels teus pares. Però encara no saps que també et passarà a tu, i trigaràs trenta anys més a saber-ho. I després encara hauran de passar trenta anys més fins que t’enfrontis personalment al problema realment espinós, no serà fins aleshores que se’t demanarà que adoptis la posició més difícil...

–I què et fa estar segur –va preguntar en Nat al seu torn– que l’Eliza no s’ha incomodat?

–Sí, papa –va preguntar en Gus–, com ho pots demostrar?

–Perquè, quan ha arribat l’hora de les preguntes, l’Eliza no ha sigut la primera a parlar, però tampoc ha sigut l’última. I ha parlat, clarament i amb molt de criteri... Per tant, no ha renegat de mi. M’ha reclamat, m’enorgulleixo de poder-ho dir. M’ha reivindicat, m’enorgulleixo de poder-ho dir, com a seu.

Ah, i sabeu quan vaig preguntar als meus oients quants havien pensat a ser escriptors? Quina proporció van aixecar la mà? Almenys dues terceres parts. Cosa que em va fer sospitar, per primer cop a la vida, que l’impuls d’escriure és gairebé universal. I és lògic que ho sigui, no trobes? Si no, quina manera tens de fer les paus amb el fet d’existir sobre faç de la Terra?

I bé, tu ets un lector atent, i encara ets molt jove. Només això ja vol dir que tu també has pensat a ser escriptor. Potser tens una obra en curs? És un tema sensible, i amb raó. Les novel·les són especialment sensibles, perquè hi exposes qui ets tu de debò. No passa amb cap altra forma escrita, ni tan sols amb una Poesia Completa, i clarament no amb una autobiografia o un llibre de memòries impressionistes a l’estil del Parla, Memòria de Nabokov. Si has llegit les meves novel·les, ja ho saps absolutament tot de mi. Per tant, aquest llibre no n’és sinó un nou lliurament, i sovint els detalls són benvinguts.

El meu pare, en Kingsley, tenia una bona fórmula per encetar els temes sensibles. Deia: «Parla’n tant o tan poc com vulguis.» Molt civilitzat, això, i sí, molt sensible. Potser voldràs parlar de les teves coses i potser no. Però no cal que siguis tímid. Com deies en la teva nota remarcablement succinta: «No vull que això vagi sobre mi.» I bé, jo tampoc vull que vagi sobre mi, però és la meva feina.

En qualsevol cas, et donaré uns quants bons consells sobre la tècnica: per exemple, com confegir una frase agradable per a l’orella del lector. Però els consells que et pugui donar te’ls has de prendre molt a la lleugera. Qualsevol consell sobre escriptura te l’has de prendre a la lleugera. És el que s’espera de tu. Un escriptor ha de trobar el seu camí cap a una veu pròpia.

Aquest llibre ja el vaig intentar fa més d’una dècada. I vaig fracassar. En aquell moment, duia el títol provisional i pretensiós de Vida (tímidament subtitulat: Una novel·la). Un cap de setmana de 2005, a l’Uruguai, vaig fer el cor fort i em vaig decidir a llegir-ho tot de la primera paraula a l’última: i n’hi havia unes cent mil. I Vida era un llibre mort.

Que aparentment hagués perdut uns trenta mesos de la meva vida (trenta mesos d’arrossegar els peus per un cementiri enfangat) era el que menys m’importava. Vaig pensar: estic acabat. De debò. Com si volgués confirmar-ho –això va ser a l’Uruguai, a José Ignacio, un poble del nord, prop de Maldonado, no gaire lluny de la frontera amb el Brasil–, em vaig acostar al mar i em vaig asseure en una roca amb el meu quadern, com feia sovint: l’Atlàntic Sud embravit, roques amb forma i mida de dinosaures, la solidesa del far retallant-se en la blavor pàl·lida i infantil del cel. I no vaig escriure ni una síl·laba. I l’escena no em va desencadenar res per dins. Em pensava que estava acabat.

Una sensació horriblement desconeguda, una mena d’antiaflat diví. Quan et ve una novel·la tens una sensació familiar però sempre sorprenent d’infusió calòrica; et sents beneït, envigorit i meravellosament asserenat. Però ara la marea anava en sentit contrari. Era com si alguna cosa minvés dintre meu, com si reculés amb la mà als llavis, dient-me adeu...

Naturalment, vaig confessar a l’Elena que Vida: una novel·la era un projecte difunt. Però no vaig confessar a ningú que estava acabat. I no ho estava. L’únic que no podia escriure era Vida. Tant és. No oblidaré mai aquella sensació: aquella essència que se m’escapava a borbolls. Els escriptors moren dues vegades. I aquell dia a la platja pensava: Ja està, ja és aquí. La primera mort.

D’aquí a no res us parlaré d’un període mental pervers que vaig passar els primers anys de la mitjana edat. Sovint em pregunto si va tenir gaire a veure amb el nadir o climateri d’aquell dia arran de mar, amb la caiguda vertiginosa de la confiança en mi mateix. Crec que no. Perquè la perversitat era anterior, i va continuar després. Sí, però aquestes coses es coven durant molt de temps, i triguen molt a quedar enrere.

La meva filla gran, la Bobbie. No la vaig conèixer fins que tenia dinou anys. Ja era a Oxford (estudiant Història).

–Sí, és la millor manera –em va dir el meu amic Salman (ah, i em disculpo per endavant per tots els noms famosos que aniran sortint. Ja t’hi acostumaràs. Era inevitable. I no ho faig per presumir. Perquè no presumeixes pas quan, als cinc anys, dius «papa»)–. Val més no coneixe’ls –em va dir en Salman– fins que ja van a Oxford.

Un bon comentari, però no és la millor manera, i tant ell com jo n’érem conscients. I sovint em reca, de vegades amb una intensitat incòmoda, no haver conegut la Bobbie quan era un nadó, quan començava a caminar, quan era una nena, una noieta i una adolescent. Però el fet és aquest. No en parlaré gaire: ja va protagonitzar un llibre que vaig escriure després de la mort del meu pare, el 1995, i ara ens separa tot un oceà...

O sigui que he contribuït a criar dos nens i he contribuït a criar dues nenes. Sé com funcionen els nens i sé com funcionen les nenes, el que no sé tant és com es barregen. Aquests últims anys la Bobbie m’ha «regalat», com s’acostuma a dir, dos nets, un nen perfecte i una nena perfecta. O sigui que potser n’aprendré alguna cosa: a distància, des de la banda errònia del telescopi.

D’altra banda, em vaig criar sent el mitjà: amb un germà gran i una germana petita. En Nicolas era i és un any i deu dies més gran que jo (el meu quasi bessó). Però la Myfawny (pron. Mivanui), quatre anys més jove, va morir el 2000. I això també va trigar molt a passar i va trigar molt a deixar de passar. I això també es va covar durant molt de temps i va trigar molt a quedar enrere.

Un apunt sobre l’interès antinatural que vaig començar a sentir pel suïcidi, sobre el llarg període, de fet, en què vaig tenir el que se’n diu «ideacions suïcides».

Va començar oficialment el 12 de setembre de 2001. No va ser una reacció als esdeveniments suïcides del dia anterior (tot i que suposo que jo estava inusualment porós i susceptible). No va ser Ossama bin Laden qui em va destarotar. Va ser una exnòvia, una dona que es deia Phoebe Phelps (i que no deixarà que la mantingui gaire estona més fora d’aquestes pàgines).

... El poeta Craig Rain va dir d’Elias Canetti que tenia «una ceba com un meló» pel tema de les multituds (el seu llibre més conegut es titula Massa i poder). Ah, per cert, vet aquí una xafarderia intrigant: Canetti, el Dichter guanyador del Nobel, va ser amant de la jove Iris Murdoch (i per força hem de preguntar-nos per la qualitat de les seves converses de llit). La Phoebe Phelps em va posar una ceba al cap, però semblava que fos grossa com un meló.

No us ho creureu, però fer-ne seixanta, per als homes, és un gran descans. Per començar, un descans de la cinquantena. De les set dècades, els trenta són el príncep i els cinquanta, el captaire. Em pensava que l’única diferència seria que els seixanta serien encara molt, molt pitjors; però trobo que el pendent és inesperadament amable; de fet, m’avergonyeixo de dir que l’únic moment més feliç de la meva vida va ser la infantesa. Sí, t’has d’enfrontar a un pensament nou i incòmode, a saber: «Seixanta... Mm... això no pot acabar bé de cap manera.» Però fins i tot aquest pensament és millor que la immensa majoria dels que tens als cinquanta i tants (una època sobre la qual tornaré, amargament).

En temps més recents m’he preguntat: «Exactament com en sortiré, d’aquí? Per quins mitjans, transportat de quina manera?» No és que em deleixi per desaparèixer (ni tan sols en el punt àlgid de les ideacions suïcides em vaig delir per desaparèixer). És només que sents la sortida més a prop, que t’acostes (segons la frase solemne d’un escriptor nord-americà que no trigarem a conèixer) a «la compleció de la teva realitat».

I t’hi acostes amb una pressa delirant. De fet, comences a sentir-te una mica poca-solta cada cop que obres els ulls i et lleves. El rellotge psíquic (hi ha gent que ha escrit al respecte) s’accelera innegablement... Arribat als seixanta els meus aniversaris es van tornar bianuals, i després trianuals. De mica en mica l’Atlantic Monthly es va convertir en quinzenal, i ara surt cada setmana. No fa gaire que m’afaito, o que tinc la sensació que m’afaito, cada dia (tot i que segurament no ho faig). Al New York Times, el columnista Thomas L. Friedman escrivia només els dimecres, però ara escriu un article cada vint-i-quatre hores (seguint l’exemple de Gail Collins i Paul Krugman); quan la cosa s’agreuja, tinc la sensació que m’assec a esmorzar tranquil·lament amb aquests autors (fruita, cereals, un ou passat per aigua) cada tres quarts d’hora.

Et sents com un babau i un passerell, perquè és com si d’alguna manera et confabulessis amb la teva pròpia defunció. Un cert poeta, que també apareixerà d’aquí a no gaire, ho va dir amb paraules més pessimistes a Albada (albada: poema o peça musical adient per a l’alba):

Arribarà el moment que la vora de les cortines s’il·luminarà.

I fins llavors veig el que de fet sempre hi és:

La mort incansable, que ja s’ha acostat tot un dia.

Ha arribat un moment que el temps sembla un tren fugisser que refulgeix mentre deixa enrere les estacions. Però, en l’època en què m’enfilava als arbres, jugava a rugbi i alguna vegada saltava a la xarranca amb les nenes del pati (tres activitats que ara em semblen esgarrifosament perilloses), el tren fugisser no anava pas més a poc a poc. Nabokov arriba al punt de precisar-ne la velocitat: 5.000 batecs de cor per hora. La vida es mou cap a la mort a 5.000 batecs per hora.

En deus ser conscient, i segurament algun cop t’ha temptat: l’enorme subgènere que ara es coneix com a life-writing, «escriptura de la vida». Ho inclou tot, des de Proust fins als anuncis de contactes, des de Fills i amants fins als articles sobre viatges, des de «Em fa el cul gros, això?» fins a... anava a dir fins a la columna d’astrologia de la Mística Meg, però almenys la Mística Meg s’ha pres la molèstia d’inventar-s’ho tot.

En certa manera és un repte que m’engresca, però, per a un escriptor, el problema de l’escriptura de la vida és que la vida té una qualitat o propietat força enemiga de la ficció. És amorfa, no assenyala res ni s’agrupa entorn de res, no té cohesió. Artísticament, és morta. La vida és morta.

Però només artísticament. En termes prosaicament realistes i materials, esclar, la vida fa l’ull viu i remena la cua i no podem sinó cantar-ne les alabances. Però també és cert que s’acaba, i l’art perdura almenys una mica més.

Us preocupa el Gran Farsant? Em refereixo a aquesta mena de director de bingo luxós que encapçala la graella de sortida del Partit Republicà? Un cop cada tants anys, els republicans senten la necessitat de reivindicar un ignorant (potser encara recordeu en Joe el Lampista).¹ De fet, els encanta que el seu nou heroi, el traficant de bistecs i titulacions falses, no tingui ni experiència ni qualificacions; si guanya, el primer càrrec polític que haurà tingut serà el de líder del món lliure. Fins fa poc, no era més que un acudit de mal gust amb certa gràcia. Però em temo que els nostres ulls plorosos i castigats encara l’hauran de contemplar una temporada més.

He vist en Trump en carn i ossos una sola vegada, fa cosa de quinze anys, i l’Elena i jo en vam tenir una panoràmica magnífica. Va ser en un petit aeroport de Long Island. En Trump caminava molt a poc a poc de l’avió fins a un cotxe (no era el seu, d’avió: només una avioneta comercial), seguit a una distància respectuosa per dues reines de la bellesa guarnides cadascuna amb una xarpa: Miss Estats Units i Miss Univers. Feia el posat aclaparat de qui pateix molt: la limusina estava inoportunament lluny, i el vent estava fent festa grossa amb els seus cabells.

Com ja he dit, a l’Uruguai no vaig poder escriure aquesta novel·la, però em penso que ara sí que puc, perquè els tres personatges principals, els tres escriptors (un poeta, un novel·lista i un assagista), són tots morts. El poeta se’n va anar el 1985, el novel·lista el 2005 i l’assagista el 2011. L’assagista era el meu amic més íntim i amb més anys de servei, i el meu contemporani exacte. Independentment de la resta d’efectes que va tenir sobre mi (que van ser molts), la seva mort em va donar el tema, i va significar, també, que Vida es podia guanyar el seu subtítol. Hi havia més espai per maniobrar, més llibertat; i la ficció és llibertat. Vida era mort. La vida és morta, artísticament. La mort, en canvi, és, en aquest aspecte, molt més viva.

T’acompanyaré a la teva habitació. O a la teva planta. Abans aquesta casa estava formada per uns quants apartaments separats. A cada replà hi ha una porta massissa amb un pany aparatós i una espiera; la separació entre l’espai privat i el públic. Aquí a casa, de la teva planta en diem la Mansió dels Pinxxos, amb dues x. O Can Pinxxo, per fer-ho curt. El nom ve de quan en Nat i en Gus vivien aquí. Si vols el pots canviar, però és el que posa sota el timbre de la porta: Pinxxo. O sigui que fes-ho saber a les visites.

Soparem d’aquí a mitja hora, si fa no fa, i tindràs temps per canviar-te, estirar-te, desfer les maletes o simplement situar-te una mica. A Can Pinxxo hi tens una habitació amb un estudi adjunt, una saleta i una cuina. I dos lavabos. A Cambridge, Anglaterra, vaig viure en una casa amb vuit habitacions i un sol lavabo (petit) just sobre la caldera de la planta baixa. Però, al capdavall, això són els Estats Units. En parlaré a bastament, del que és viure en aquest país, a Amèrica.

Bàsicament, aquí estem entre dones: faig els àpats amb l’Elena, l’Eliza i la Inez; i sovint també amb la Betty (sogra) i la Isabelita (neboda). El meu únic germà i camarada, l’únic noi de la casa, és l’Spats, el gat.

Mi-te’l. És bon nano, ja ho veuràs. I excepcionalment guapo, segons l’Elena. Quan l’acuso de malcriar-lo, em diu: «És inevitable que et malcriïn, quan ets tan guapo.» Ja hi tornarem, sobre la qüestió de ser guapo: una esfera humana profundament misteriosa i irritant.

Mi-te’l, ara ve... T’hi has fixat mai, amb quina naturalitat se senten amos i senyors, els gats? Amos i senyors i fredament autosuficients, a més a més. És la diferència principal entre gats i gossos. Això, i el fet que els gats són silenciosos.

Ah, moltes gràcies, Spats!

Ha calculat amb molta gràcia el moment, no trobes? Sí, Spats, sí que ho has fet. No et molestarà gaire. Si ets aquí a baix, i els altres no hi som i sents que l’Spats rondina, és que vol que el deixis sortir o bé... Mira, t’ensenyaré on guardem el pinso i les llaunetes: les Fancy Feasts. I t’agradarà tant com a mi saber que fa les caques al jardí.

Aviat se n’anirà, l’Spats. Es jubilarà als Hamptons, hi té família. L’Elena també hi té una mica de família: una mare, una germana i (de vegades) un germà... Bé, espero que l’estada aquí no et sembli del tot anodina. Tu i jo tindrem les nostres sessions, i sempre seràs molt benvingut a taula, però fora d’això pren-t’ho com el que és: un bloc de pisos. Tindràs el teu joc de claus.

Per cert: aquesta versió final trigarà una barbaritat a estar acabada; un mínim de dos anys, calculo. Saps, a diferència dels poemes, les novel·les són il·limitades, i de fet infinitament improbables. No les pots acabar, l’únic que pots fer és deixar-hi de pensar... O sigui que, de moment, la majoria de tardes farem una o dues hores del que en Gore Vidal anomenava «conversa llibresca», fins que pugis a les teves estances. A més a més, tu també marxaràs durant temporades llargues, com jo. Podem fer molta feina per correu. Esperem a veure com va.

El llibre tracta d’una vida, la meva, o sigui que no es llegirà com una novel·la, sinó més aviat com un recull de contes relacionats, amb uns quants excursos assagístics. Idealment, m’agradaria que Des de dins és llegís a batzegades impetuoses, saltant trossos, posposant i tornant enrere; i també amb aturades i respirs freqüents, esclar. Ja planyo els pobres desgraciats (els correctors i ressenyadors) que l’hauran de llegir d’una tirada, i contra rellotge. Jo també ho hauré de fer, esclar, en algun moment de 2018 o 2019; l’última inspecció abans de prémer el botó ENVIA.

Mentrestant, passa-t’ho bé a Nova York. I, un cop més: benvingut a la Fortalesa!

Ara pren-te la copa, que jo t’agafo la maleta.

No em costa res. Hi ha un ascensor... Ai, no té importància, de nada. L’honor és meu. Ets el meu convidat. Ets el meu lector.

Primera part

1. ÈTICA I MORAL

QUE EM PODRIA PASSAR EN SAUL BELLOW?

Això va ser l’estiu de 1983, a l’oest de Londres.

–Durrants? –va dir el telefonista de l’hotel.

Em vaig aclarir la gola –que no era cosa d’un moment– i vaig dir:

–Disculpi. Eh..., hola. Que em podria passar en Saul Bellow, sisplau?

–Esclar. Qui el demana?

–En Martin Amis –vaig dir–. És: a, ema, i, essa.

Una pausa llarga, un breu retorn a la centraleta i llavors aquell «Hola?» inconfusible.

–Bona tarda, Saul, soc jo, en Martin. Que tens un moment?

–Ah, hola, Marrtin.

En Marrtin, en aquells primeríssims anys de l’edat adulta, per algun motiu volia provar d’escriure una obra polèmica titulada La generació de merda.* Havia de ser una obra de no-ficció, composta per capítols breus, entre els quals «Música de merda», «Argot de merda», «Televisió de merda», «Ideologia de merda», «Crítics de merda», «Historiadors de merda», «Sociòlegs de merda», «Roba de merda», «Escarificacions de merda» –incloent-hi els pírcings de merda i els tatuatges de merda– i els «Noms de merda». I bé, en Martin pensava que «Martin» era un nom de merda, a l’altura dels pitjors. Ni tan sols podia travessar l’Atlàntic d’una sola peça. És cert que avui la majoria de nord-americans li diuen Marrtn d’una manera natural i relaxada. Però els de l’edat d’en Saul, potser perquè senten la necessitat de reconèixer-li la condició d’anglès, s’inventen una mena d’espondeu vacil·lant: Marr-tin. A l’Uruguai (on «Martin» era Marr-tín, un iambe ressonant i viril), en Martin tenia un amic ben plantat que es deia Cecil (mel·lífluament pronunciat Sei-sil). I «Cecil», d’una manera semblant, no podia travessar indemne el Rio Grande i es convertia en un troqueu ridícul. «Tio», em deia en Cecil, «als Estats Units em diuen Sí-sil. Quins collons». En Martin, per telèfon, no diria «Marr-tin? Quins collons» a en Saul Bellow. Ara bé, cal reconèixer una cosa, perquè consti: en l’anglès normal i corrent de tota la vida, Martin tampoc tenia cap gràcia. Era un nom de merda.

Vaig dir a en Saul:

–Sap aquell article dominical que vaig escriure sobre vostè l’any passat? –A l’Observer–. Doncs han tingut la generositat de dir-me que el podia dur al restaurant que vulgui. Li sembla que s’ho podrà arreglar?

–Ah, diria que sí.

La veu d’en Bellow: la va cedir al narrador somiatruites, pròsper però una mica bloquejat i introspectiu, d’un relat espectacular de cinquanta pàgines, Cousins. «La veu se m’havia fet més greu amb l’edat. Sí. Un basso profundo que no servia per a res, només per donar una mica més de fondària a les petites galanteries. Quan en un sopar ofereixo la cadira a una dona, una síl·laba pregona l’embolcalla.» Embolcallat d’aquesta manera, li vaig dir:

–Bé, resulta que sé que li agrada el bon peix.

–És veritat. No té sentit negar-ho. Hi tinc tirada, al bon peix.

–Bé, doncs és un restaurant especialitzat en peix. Fins i tot diria que no hi serveixen res més. I ho té a la vora. Té un bolígraf? Devonshire Street. Odin’s, com el déu noruec.

–Odin’s.

–Li fa res si porto la meva nòvia formal? –vaig dir.

–Serà un plaer. Nòvia formal: vols dir que és formal ella o que ho és vostè?

–Les dues coses, suposo. –Era justament això: tots dos anàvem de debò–. És americana, de Boston, però no se li nota.

–Anglicitzada.

–Europeïtzada, més aviat. Pares nord-americans, però nascuda a París i criada a Itàlia. De gran ha viscut a Anglaterra. Té accent anglès. Als Estats Units hi posa tan poc els peus que ni tan sols li volen donar el passaport americà.

–Ah no?

–No. No si no se’n va a passar sis mesos en un campament de l’exèrcit a, no ho sé, Alemanya. Diu que no l’hi donaran fins que no hagi cardat amb prou soldats.

–Ah, doncs llavors no sembla gaire formal.

–No ho és. La justa mesura. Es diu Julia. Vol venir amb algú, vostè?

–L’Alexandra, la meva dona estimada, és a Chicago, o sigui que no, vindré tot sol.

L’ÀGUILA AMERICANA

Era justament a Chicago on en Martin havia volat el desembre de 1982 per entrevistar l’home a qui fins i tot en John Updike –un crític inusualment generós, però també inusualment ranci, mesquí, quan se les havia amb escriptors vius incontestablement superiors a ell– havia aclamat com «el novel·lista més exuberant i melodiós de la nostra generació de postguerra».* D’aquesta trobada en derivarien moltes coses.

Em vaig registrar a l’hotel: gros, barat i d’una antiguitat poc versemblant per ser de l’Oest Mitjà (llavors es deia Quality Inn, però els veterans del lloc encara l’anomenaven Oxford House), ben situat entre l’edifici IBM i el metro elevat, a Chicago, el «centre del menyspreu» dels Estats Units, en paraules d’en Bellow. Jo em trobava en un estat d’eufòria, d’excitació evolutiva; perquè la meva vida estava a punt de canviar tan profundament com pot arribar a canviar la vida d’un jove...* L’endemà al matí vaig esmorzar molt d’hora, em vaig dutxar, em vaig mudar per anar al restaurant i vaig sortir amb pas airós a la Ciutat del Vent. Un nom risible, per cert, que li ve de la fama que té de dedicar-se a l’autopromoció desbocada i dels seus «aires de grandesa», i no pas perquè rebés, abans i ara, el bat d’un vent extraordinari, de les ràfegues glacials (conegudes com el Falcó) que hi arriben passant sobre el llac Michigan...

En Bellow tenia seixanta-vuit anys i jo en tenia trenta-quatre, exactament la meitat (un fet que evidentment no es tornaria a repetir). Però jo ja era un veterà a l’hora de processar escriptors americans, perquè ho havia fet amb Gore Vidal, Kurt Vonnegut, Truman Capote, Joseph Heller i Norman Mailer. De tota manera, aquesta vegada era diferent: quan vaig llegir el meu primer Bellow, La víctima (1949), el 1975, vaig pensar: vet aquí un escriptor que escriu per a mi. I m’ho vaig llegir tot.

L’únic altre escriptor que va resultar que feia el mateix –confegir cadascuna de les seves frases pensant en mi– era Nabokov. (Ell i en Bellow tenien una altra cosa en comú: tots dos provenien de Sant Petersburg.) Al meu cercle més immediat no hi havia nabokovians convençuts amb qui pogués gallejar i presumir. En canvi, sí que tenia un bellowià convençut a l’abast; en aquella època ell era només un periodista i un «trotskista meteòric», i no encara el venerat assagista, memorialista i polemista llengut que acabaria esdevenint. Em refereixo a en Christopher Hitchens. En Christopher se n’havia anat d’Anglaterra el 1981 i ara vivia en el que amb orgull i afecte denominava «els grans blocs de pisos» de Washington DC...

Saul Bellow al metro de Nova York l’any 1975 © Neal Boenzi / New York Times / Redux / eyevine

Així doncs, a dos quarts d’una vaig sortir de l’Oxford House i vaig anar fins al Chicago Arts Club. Mentalment ja començava a esbossar els passatges preliminars de l’article que no trigaria a escriure, un dels quals va quedar així (sé que autocitar-se és de molt mala educació, no tornarà a passar):*

Això d’escriure sobre escriptors és més ambivalent del que acostuma a palesar el producte final. Com a fan i com a lector, vols que el teu heroi sigui realment inspirador. Com a periodista, tens l’esperança de trobar bogeria, rancúnia, indiscrecions deplorables, un daltabaix emocional en plena entrevista. I, com a persona, et deleixes perquè la conversa sigui l’inici d’una amistat afalagadora.

Tres desitjos, per tant. El primer es va fer realitat. I el tercer també: però no encara, no encara. No va ser fins al 1987, a Israel, gràcies a la intercessió de la cinquena i última dona d’en Bellow, la Rosamund. Al final va ser ella qui em va passar en Saul Bellow.*

Per telèfon m’havia dit alegrement que el podria identificar «per certs símptomes de decadència». Però de fet estava escandalosament en forma: semblava l’àguila americana. I quan va començar a enraonar vaig sentir una mena de mareig agorafòbic i vaig pensar en la descripció de Caligula, l’àguila de The Adventure of Augie March (1953):

La seva naturalesa sentia el triomf d’obrir-se camí esbategant les ales fins a l’aire més elevat que podien atènyer la carn i la sang. I ho feia per voluntat pròpia, no com altres formes de vida que hi havia a aquelles altures, les espores i les llavors voladores, que no hi eren com a individus, sinó com a missatgeres de les espècies respectives.

SENTEN COM ET DRINGUEN LES MEDALLES

Però conservem un cert sentit de la proporció i el context: comencem pel començament. El meu caràcter estava a punt de revelar-se en forma de destí: feia la transició a una forma posterior i més elevada d’adaptació al món adult; estava a punt de casar-me, i no només això...

I tot plegat era secret, de moment. Encara fèiem veure que érem amics i prou (al capdavall, les nostres mares eren veïnes a Ronda, Espanya, i nosaltres feia anys que ens coneixíem), la nostra història no havia sortit a la llum. Tenia prohibit explicar-ho a ningú sota pena de mort, o sigui que només vaig explicar-ho a en Hitch.

–La Julia i jo estem junts –li vaig dir.

–M’alegro molt de saber-ho. Tot i que ja tenia les meves sospites. Porta-la a sopar a casa. Només nosaltres quatre. No t’amoïnis, no s’adonarà que ho sé. Aquesta nit.

Ho vaig fer, amb un èxit esclatant.

–Hitch –li vaig dir un moment que ens vam quedar sols (les noies havien baixat a Portobello Road; era el cap de setmana de Carnaval a Notting Hill)–. Em penso que la recerca s’ha acabat. Em penso que és la... Em penso que és la meva altra meitat.

–Ah, sens dubte. Lliga-t’hi amb argolles de ferro, petit Keith. Molt llesta, molt atractiva, i –em va dir (i això era definitiu)– una terrorista.

En Christopher també estava a punt de casar-se amb una terrorista, la ferotge advocada grecoxipriota Eleni Meleagrou... En el sentit d’en Christopher, una terrorista era una dona de personalitat forta, prou forta per infondre por (si se les provocava, les terroristes es tornaven irrefutables); i, a principi dels vuitanta, tot just en la segona dècada de la revolució sexual, tampoc n’hi havia tantes.

–L’Eleni és clarament una terrorista. I sí, suposo que la Julia també –vaig dir.

–Totes les millors ho són.

–Són feministes, no cal dir-ho, però ni tan sols les feministes són totes terroristes. O ni tan sols totes les feministes són terroristes. Hòstia. El que miro de dir és que no és la mateixa cosa.

–No, no encara. Però baixem. Agafa la copa.

I tots quatre vam ballar reggae a Golborne Road, com si féssim un ritu urbà de fertilitat, els nois arrossegant els peus (borratxos), i les noies amb estil i frenesí, aixecant una vegada i una altra les mans amb elegància cap enrere, per sobre del cap...

En Martin va aterrar a Chicago, «enorme, brutíssima, brillant i cruel», en paraules del seu esperit tutelar (i l’única ciutat americana que, com si fos una terrorista, feia por i se n’enorgullia, amb aquells conductes metàl·lics subterranis a l’entrada, com si fos un sistema de repartiment que duia al futur urbà). Però Chicago el va acceptar i després el va deixar sortir. Va agafar l’avió de tornada i va lliurar un article extens a l’Observer. Poc després, la casualitat va voler que fes una conferència transatlàntica amb la Harriet Wasserman, l’agent d’en Saul, que li va dir:

–El teu article. L’hi vaig llegir per telèfon.

–Per telèfon? –Era un article de més de quatre mil paraules–. Tot sencer?

–Tot sencer. I endevina el que em va dir quan vaig acabar. Em va dir: «Torna-me’l a llegir.»

L’any 1974, la llista oficiosa de finalistes al Nobel era la següent: Bellow, Nabokov i Graham Greene.* Aquell any, els guanyadors ex aequo van ser dos suecs d’obscuritat profunda i duradora, concretament Eyvind Johnson i Harry E. Martinson. Però, a diferència de Greene i Nabokov, en Saul el va guanyar després, el 1976. Tenia seixanta-un anys. I el Nobel era més o menys l’únic premi (o guardó, medalla, distinció o fòtil decoratiu) que encara no tenia. Això no obstant, havia aguantat força més d’una hora al telèfon per sentir-se cantar les alabances.

O sigui que quan va venir a Londres la primavera de 1984, vaig anar a la festa de benvinguda que li va fer en George Weidenfeld i (indirectament) vaig treure el tema, la susceptibilitat dels escriptors davant les lloances i les deslloances (s’acaba mai?). Érem a fora al balcó, mirant l’Embankment i el Tàmesi, i en Saul em va dir:

–És una deformació d’ofici. Hi lluites, no ho vols reconèixer, però no te n’alliberes mai. La saps, aquesta història? En un poble hi havia una noia que era molt bona en tot i que guanyava totes les medalles. Estava coberta de medalles de cap a peus. I llavors un llop va anar al poble, i els nens van córrer a amagar-se, tremolosos, i es van quedar tan quiets com van poder. Però el llop va trobar la nena i se la va menjar. Perquè la va sentir. Va sentir com li dringaven les medalles.

»És el que passa quan ho has guanyat tot i t’imagines que finalment estàs lliure de risc. De fet, ets més vulnerable que mai. Senten com et dringuen les medalles.

CÒCTELS A L’ODIN’S

Em passava el dia xerrant sobre en Saul Bellow, o sigui que la meva promesa secreta fins a cert punt estava preparada. A diferència de la majoria de les meves amigues, la Julia era lectora. Es va llegir Henderson, el rei de la pluja (la seva novel·la menys típica) i li va agradar. Al cap d’uns dies, però, va alçar els ulls de la pàgina 30 de l’Augie March i va dir:

–Hi passa mai res, en aquest llibre?

–Bé, el títol esmenta les seves aventures. Hi ha progressió, però no hi ha un argument pròpiament dit.

–Ah –va dir–. O sigui que és una novel·la barboteig.

–Una novel·la barboteig?

–Ja m’entens. És només ell que xerra i xerra.

En comptes d’esplaiar-me sobre la novel·la barboteig, en comptes de defensar-la (com a camí cap a l’autoalliberació), em vaig limitar a dir-li:

–El que compta és el nivell del barbotejador. En fi. Et va bé venir al sopar?

–Per mi no pateixis. Al principi segurament estaré callada. Fes com si no hi fos. Parla amb en Saul. No patiu per mi.

A l’Arts Club de Chicago hi havia hagut un De Kooning, un Braque i un dibuix de Matisse; «però com veus», m’havia comentat en Saul, «no és un club artístic. És només un restaurant exclusiu de carn a la brasa per a mestresses de casa elegants». De la mateixa manera, l’Odin’s reconeixia seductorament l’atractiu (i el cost) de l’alta cultura, i hi flirtejava; estava com aquell qui diu recobert dels mestres moderns, Lucian Freud, Francis Bacon, David Hockney, Patrick Procktor. I en aquest escenari la Julia i jo ja sèiem ben arrepapats a la cadira de vellut quan algú va dur en Saul Bellow fins a la taula.

El vaig veure entrar. Barret fedora, trajo de quadres amb el voraviu carmesí (no ben bé cridaner però «vistoset», com diem sovint els anglesos); un xic més baix que la mitjana (una vegada es va queixar que els anys l’havien encongit almenys cinc centímetres); resoltament i atractivament galtaplè, amb un aire substanciós. Mitja dècada més tard jo havia agafat el costum d’abraçar-lo tant en el moment de trobar-nos com en el del comiat, i ni un sol cop vaig deixar de fixar-me en la seva densitat de pit i espatlles: tenia constitució d’estibador. Als set anys, el nen del gueto de Mont-real va perdre un any de la seva vida per culpa de la tuberculosi, i un dels molts canvis que la malaltia va obrar en ell va ser la determinació de fer-se fort... El 1984, en Bellow estava al bell mig del seu tercer matrimoni, o era el quart? La veritat és que jo no havia estudiat la vida privada d’en Saul amb gaire atenció (em prenia massa seriosament les qüestions literàries per a una cosa així); no, el que estudiava amb atenció era la seva prosa, el seu to, el pes, les paraules desencarnades.

Li vaig presentar la Julia, que va quedar puntualment embolcallada per una síl·laba profunda. Durant un o dos minuts van tenir un intercanvi cordial sobre Henderson («Així, aquest li ha agradat?»). Després jo li vaig dir:

–Hem demanat còctels. Tu què vols prendre?

I en Saul em va sorprendre –i complaure– accedint a prendre’s un whisky escocès.

Mentre buscava un cambrer amb la mirada vaig dir:

–El propietari no hi és, avui. –Em referia a en Peter Langan, el controvertit restaurador irlandès–. Tret que s’hagi adormit sota alguna taula. És celta, saps, i allò que se’n diu un cap de trons. Però és bon xicot. Diu que pot clavar-se tres ampolles de xampany abans de dinar.

–I cada quan l’aconsegueix, aquesta gesta? –va preguntar en Saul.

–Ui, cada dia, em penso.

I a partir d’aquí la conversa va derivar naturalment cap a la borratxera i els borratxos (i en Saul va descriure els dos borratxos que havia conegut més bé, els poetes Delmore Schwartz i John Berryman). Encara no se li havia acudit una de les grans observacions sobre les borratxeres i els borratxos (que apareix en un dels últims contes, Something to Remember Me By): «Sobre la borratxera hi havia una convenció, parcialment establerta pels borratxos. La proposició fonamental era que la consciència és una cosa terrible.»* I després hi havia aquella misteriosa tirada americana a buscar el nexe entre els escriptors i el suïcidi...

Vaig dir:

–A El llegat de Humboldt hi ha un paràgraf. Em va encantar, vaig assentir, però alhora no l’entenc. Potser és que has de ser americà.

–Aviam si l’entenc jo –va fer la Julia.

–D’acord. Així sabrem si ets gaire americana i mereixes el passaport... És un tros, Saul, en què dius que els Estats Units es vanten del suïcidi dels seus escriptors. «El país està orgullós dels seus poetes morts».* Per què? Perquè fa que els nord-americans se sentin virils?

–Bé, sí. Em referia a l’Amèrica econòmica, l’Amèrica tecnològica.

–Algú va dir que es podrien comptar amb els dits de dues mans els escriptors americans que no han mort a causa de l’alcohol. Suposo que es devia referir als moderns, perquè Hawthorne no va morir pas pel mam, oi? I Melville tampoc. I Whitman tampoc.

–Whitman formava part de la Lliga de la Moderació. Amb episodis de feblesa.

–Henry James tampoc. Però avui dia m’hi jugo alguna cosa que els únics que no es moren per culpa de l’alcohol són els jueus. Perquè no beuen gens. Què diu, el pare d’en Herzog, d’aquell llogater tan lamentable que té? «Un borratxo jueu!» O sigui que és un oxímoron. Ni tan sols els escriptors jueus beuen.

–Amb excepcions, com en Delmore. Deixa’m rumiar. En Roth gairebé no beu.*

–Potser això explica el domini de la novel·lística jueva americana.

–Sí. Només vam haver de jeure a l’hamaca fins que ens va quedar el camp lliure.

Jo també hi vaig rumiar.

–En Heller beu una mica. En Mailer sí que beu.

–Oi tant.

–Mm. Em cau bé, el vell Norman.

–A mi també.

–És estrany. Ningú no fa ni diu tantes bestieses com en Norman, i en canvi cau bé a gairebé tothom... Però continua sent una incògnita. Per què no beuen, els jueus?

–Bé, és el mateix que passa amb l’èxit dels jueus en general –va dir en Saul (mentre li arribava la copa)–. És un èxit desproporcionat.** Einstein ho va dir molt bé. El gran error és creure que d’alguna manera és innat. És la mentida de l’antisemitisme. No és innat. Té a veure amb com se’ns cria. Tot nen jueu sap que la manera d’impressionar els pares és ser molt aplicat. Ni els esports, ni la força física o la bellesa física, ni les arts. A còpia d’aprendre i estudiar.

–Quan ho va dir, això, Einstein?

–Em penso que just abans de la guerra. El 1938... Saps, Einstein vivia a Princeton, i el 1938 es va fer una enquesta als estudiants amb la pregunta: «Qui és la personalitat més gran dels nostres temps?» Ell, Einstein, va quedar segon. I Hitler va quedar primer.

–Déu meu –vaig dir–. I, oi que era molt fort, l’antisemitisme americà, abans de la guerra?

–Durant la guerra. Va ser el seu apogeu històric.

–Et confesso que no l’entenc, l’antisemitisme. Tu també vas rebre, oi, amb The Dean’s December?

–Sí, però d’una altra banda. No del món de les supersticions primitives sinó de l’alta acadèmia.

–En Hugh Kenner, oi, va ser?

–Uf. En Hugh Kenner. Va turmentar en Delmore i ara em turmenta a mi. S’ho ha fet venir bé per tenir una altra rabieta en defensa de la, eh..., «cultura tradicional».

–Per dir «cultura no semita?

–Per dir cultura antisemita, en aquest cas. La cultura tradicional de Pound, Wyndham Lewis i T. S. Eliot.

–Mm. Home, són dos grillats i un monàrquic. Almenys Wyndham Lewis es va empescar aquella expressió meravellosa... Com diries que va anar, per cert? Allò de l’infern idiota?

–Em va semblar que l’infern idiota anava força bé.

–Jo també. Va anar com una seda, l’infern idiota.

–Què és –va preguntar la Julia– l’infern idiota?

L’INFERN IDIOTA

Dos o tres dies abans, en Saul i jo havíem enregistrat un programa de televisió titulat (picant l’ullet a Freud) El malestar en la modernitat, presentat per Michael Ignatieff; i aquesta havia sigut la primera pregunta d’en Michael. «M’agradaria saber a què es referia vostè, Saul Bellow, quan es va apropiar de l’expressió de Wyndham Lewis»: l’infern idiota. I en Saul va respondre:

Bé, la faig servir per referir-me a un estat caòtic que ningú té prou organització interna per resistir. Un estat en què l’individu queda esclafat per tota mena de poders –polític, tecnològic, militar, econòmic, etcètera– que s’imposen d’una manera absoluta, en una mena de desordre pagà en què se suposa que hem de sobreviure amb totes les nostres qualitats humanes.

I la qüestió que se’ns planteja, va continuar en Saul, és si això és possible o no... O sigui que en vam parlar, tenint present que sempre s’espera que els escriptors tinguin, com va dir en Saul, «una individualitat força ben organitzada» i que per tant siguin capaços d’oposar una certa resistència, una certa resistència interior a l’infern idiota...

La gravació va durar cosa d’una hora, i després el cotxe ens va deixar a Gower Street i tots dos vam passejar per Bloomsbury; les places amb jardí, les plaques i les estàtues, els museus, les cases de pregària i les cases d’aprenentatge. Mentre travessàvem Fitzroy Square vaig parlar despectivament del Grup de Bloomsbury (una desgràcia per a la bohèmia, a parer meu), i d’aquí vam passar als grans antagonismes de classe que ara tot just es començaven a dissipar... En Saul no necessitava que el burxessin gaire per malpensar del que anomenava «l’aristocratisme» del Grup de Bloomsbury, i en canvi es prenia la judeofòbia del Grup de Bloomsbury amb una calma sorprenent.

–Però, Saul, si era molt intensa, i compartida per tots.

–Sí, fins i tot en Maynard Keynes. Però només eren antisemites per acte reflex. No era res visceral. Ser antisemita no era sinó un dels deures de l’esnobisme.

–... Doncs potser també era un dels deures de la segona fila. L’únic que no ho era era en Foster; ni era antisemita ni era de segona fila. Ara, la Virginia Woolf...

–Però recorda que estava casada amb un jueu. En Leonard... Aquesta mena d’antisemitisme de sala d’estar... és bàsicament una impostura. Qualsevol cosa una mica seriosa els hauria esborronat.

–Cert. Suposo. Ara, la Virginia... Imagina’t llegir-te l’Ulisses i concloure que Joyce era vulgar.* Ja saps, normal i corrent. I això és el que més la sorprèn... Increïble.

–Home, ser esnob és dur. No pots relaxar-te ni un moment... Saps, fa una dècada vaig passar sis setmanes a la casa d’estiu de Virginia Woolf. A East Sussex. Hi feia molt de fred, i esperava que em rondés i em castigués. Però no ho va fer.

Després vam prendre un te complet a l’anglesa, sandvitxos de cogombre sense crosta, segurament, i potser fins i tot scones amb nata, tots dos embolcallats per les puntes i el xintz del Durrants. Em vaig adonar que tot allò el seduïa discretament, a en Saul. En un moment d’aquella tarda em va arribar a dir (mostrant una tirada pels anglicismes):

–Saps, aquí em tracten molt bé. Es pensen que estic carregat de pistrincs.

I, en general, que agradable que va ser, que commovedor, que divertit va ser reexperimentar Londres amb els ulls d’un amic nord-americà de més edat que el veia com un bastió de cortesia, arrelament i continuïtat impertorbable (i amb els seus ulls jo també ho arribava a veure), tot i que en la vida quotidiana Londres em semblava sinònim d’una modernitat malcontenta, moguda per poders subterranis...

La conversa amb en Michael Ignatieff es va reproduir en una publicació de la BBC, de manera que la citació més aviat llarga que he fet d’en Saul és literal. La transcripció té el bon gust de saltar-se el meu comentari final: quan em vaig exclamar amb un cri de coeur tremolós. Vaig dir que en Bellow s’alçava per damunt d’aquell infern idiota, que podia inspeccionar-lo des de les altures, i en canvi jo encara hi era, colgat, atrapat i retorçant-me, mirant enfora.

Del que parlava, em vaig adonar després, era de la picaresca eròtica dels meus primers anys de vida adulta. Era una de les esperances que havia posat en la Julia: que m’emancipés de l’infern idiota de la meva vida amorosa (que trobava el seu millor resum en la persona de la Phoebe Phelps)...

HONOR

Odin, déu de la poesia i de la guerra... Fortificats amb una segona ronda de còctels, havíem passat als Estats Units; els Estats Units i la dreta religiosa, i els clergues errats del conegut com a «cinturó bíblic».²

En Saul ens explicava el revés que havia patit feia poc la comunitat de cristians renascuts de Virgínia Occidental. La policia federal investigava un telepredicador extraordinàriament purità (pretenia criminalitzar l’adulteri) per haver estafat els seus fidels (se l’acusava de vendre’ls cures miraculoses i d’aprofitar-se dels malalts i dels vells). A més a més, havien enxampat el teòleg afligit sota una pila de prostitutes en un club de luxe de Miami, el Gomorrah, una visita pagada amb fons de l’església...

–Val més que deixem de banda la qüestió de la hipocresia –va dir en Saul–. Davant l’acusació de furtar les joies i els subsidis de discapacitat d’un grapat de cristians, es limitarà a dir: «Aviam, tothom fa el mateix», que no és cap defensa, esclar, però que resulta que és cert. Pel que fa a les prostitutes i els diners de l’església... Heu d’entendre que als Estats Units hi ha dues esferes diferenciades en què es poden cometre faltes.

–I quines són?

–L’ètica i la moral. Anar al Gomorrah és moral. Pagar-ho amb el platet de les donacions: això és ètica. La moral és el sexe i l’ètica els diners.

... I bé, la rialla d’en Saul era famosa: el cap anava enrere, la barbeta anava amunt, i després venia aquell staccato profund i gutural. I, per cert, a en Saul li agradaven tots els acudits sense excepció, els més dolents, els més verds, els de més mal gust. Però per a ell aquella línia entre l’ètica i la moral amb prou feines ho era, un acudit: era una frase lúcida sobre els Estats Units (i és un fet que es confirma cada dia).

O sigui que el que va fer girar tots els caps, el que va petrificar les taules i va fer que els cambrers s’aturessin amb un somriure no va ser la rialla d’en Saul: va ser la de la Julia. Una rialla orquestral, eruptiva, joiosa, amb un accent de pura anarquia que mai m’hauria pensat que pogués dur a dins.

En Saul i jo ens vam mirar, meravellats... i després vam arrufar alegrement les celles en direcció a la carta i vam demanar el nostre bon peix i el nostre vi blanc car, i el sopar finalment va començar.

Era de la meva edat i era vídua. El seu primer marit, un filòsof guapo i vigorós, va morir de càncer als trenta-cinc anys. Encara més: era una vídua prenyada, i el pare era jo.

A meitat dels seixanta, quan la meva vida eròtica va començar, de seguida vaig decidir que no deixaria que cap preocupació relativa a l’honor em fes nosa. Donada la situació històrica (amb la revolució sexual i tota la pesca), l’honor, pensava, només em portaria problemes.

I l’ésser humà que m’havia d’esmenar en aquest aspecte –no per mitjà de la persuasió, sinó de l’exemple– ja era present aquella nit a l’Odin’s. Un petit amfibi, no tant un tritó com un capgròs, bellugant-se i esmunyint-se allà dins, a l’úter. Era en Nathaniel, el meu primer fill.

PER ACABAR: MEMÒRIES D’UN FILOSEMITA

El 4 de juny de 1967 era diumenge.

A l’Orient Mitjà, els exèrcits de tres estats nació semblaven disposats a atacar Israel: en una campanya que Gamal Abdel Nasser, el seu generalíssim de facto, prometia que «seria total», i que tenia per objectiu «la destrucció d’Israel».

Al districte W9 de Londres, la tarda del 4 de juny, jo contemplava una sionista que es vestia. Va allargar el braç cap a una peça de roba que ara sé que es diu «faixa». Era blanca com el setí nupcial; després va agafar la faldilla negra com un crespó funeral, i finalment la camisa, vermella com la sang.

Es deia... Ah, els capcirons dels dits es deleixen per picar el nom, el doble dàctil sonor del seu nom real. Però ja he escrit dos cops sobre ella (en una novel·la, en un llibre de memòries), i conservaré aquí el seu pseudònim: Rachel.

La faldilla negra, la camisa vermella.

–He de marxar corrents –em va dir.

La Rachel va mirar al voltant, com si es deixés alguna cosa. I se la deixava: li havia quedat entre els llençols, on encara