Pedra, paper, estisores

SVENTA

Una crònica de viatge

A la memòria dels pares

Vnúkovo és un aeroport de cambra, el més petit de Moscou. Quan hi aterres no esperes grans multituds, i encara menys un dissabte a les onze de la nit. Segells al passaport, la maleta, ve tot de pressa:

—¿D’on venim?

—De Vílnius.

—¿Què portem?

Res d’especial, llibres, formatge. No incompleixes cap norma d’importació de productes, passes. La sorpresa t’espera aquí, a la sortida: tot d’homes, una multitud atapeïda. Tanta gent junta podria esperar, per exemple, un vol de Tbilisi, però no, no semblen georgians. Tampoc no t’amoïnen amb crits de taxi, taxi, barat…. Hi ha un silenci estrany, i això que són una bona gentada. T’hi esmunys a través, avances però no deixa d’haver-hi més i més homes, no s’aparten per fer-te lloc, tampoc fan nosa expressament: s’estan drets i punt. Cepats, sense barba, de mitjana edat, amb abrics i jaquetes negres, sembla que no et vegin. Si els trepitges els peus amb les rodetes de la maleta no s’immuten, no t’ensenyen les dents. Sembla que els puguis pessigar o punxar, que tampoc no es mourien. Una força incomprensible, obscura, que ha sortit d’un malson: ¿qui deuen ser?, ¿on van? ¿A un pelegrinatge? ¿A la Meca? Ara ho sabrem. ¿On són els guàrdies, on és la policia?

Arribes a la porta de vidre i descobreixes que està tancada. A l’altra banda, a fora, també hi ha una gernació, però diferent, més bigarrada, dels dos sexes. Un policia vigila la porta, sosté una espècie de recipient —ah, clar!, com trigues a entendre les coses!—, una llàntia, és una llàntia: som en vigílies de Pasqua, tota aquesta gentada espera que arribi la flama sagrada.

—En vol especial, des de Tel Aviv. L’avió ja ve.

"Rak ze khasser lanu, només ens faltava aquesta", és tot l’hebreu que saps.

L’avió aterrarà d’aquí una hora o dues, les autoritats distribuiran el foc entre els sants barons d’allà dins, que al seu torn el duran a Moscou i rodalies i a les regions de la vora. Fet això, deixaran entrar els altres, els de fora. Se’n troben reportatges: gent que va a Vnúkovo, de tot arreu, ja és el sisè any que venim, tenim fe en el nostre poble, en el nostre país.

Som-hi, va, que no és res, això. El policia et dona indicacions:

—Sortida per la tercera porta.

Novament t’has d’obrir pas entre la gentada, arrossegant la maleta. El viatge a Lituània acaba d’aquesta manera.

—¿Quines emocions li desperta aquest lloc? —pregunta en anglès una periodista d’un diari de Zarasai. És l’única que no sap rus dels que han vingut a la presentació amb tu i el Tomas, traductor i editor.

—Més que un lloc, Zarasai per mi és un temps. —Per no haver de buscar paraules:— Paradise lost, un paradís perdut.

La noia es posa tensa: ¿el camarada troba a faltar l’URSS? No, i ara! Només aquells temps, quan els pares vivien.

—¿Com? ¿És el primer cop que ve a la Lituània lliure?

A la lliure, sí. És un gust no sentir-se invasor. Has fet un tomb per Vílnius, t’ha agradat tot molt, però on volies anar era aquí. Mires a banda i banda: la biblioteca nova arran del llac (tota la ciutat s’hi estén, al llarg de la riba), la cafeteria de principis dels setanta, amb columnes, ara tancada, on servien aquells menús barats, l’església. No queda ni rastre del monument a aquella noia amb el fusell (la partisana Melnikaitė). La natura, com sol passar en ciutats com aquesta, es fa més atractiva que el que hi han construït els humans.

—¿Per què no havia vingut abans?

Res a dir, només arronsar-te d’espatlles. Fa gairebé quaranta anys, el pare escrivia des d’aquí: S’hi està tranquil, no hi ha conflictes ni a casa ni a la ciutat, buida de gent, i potser per això trobo tothom tan amable, fins i tot a l’oficina de correus. Ja no et sents com un moscovita ronyós i amb la consciència feixuga. Comences a veure el món d’una altra manera, en notes la intensitat.

O aquesta nota al teu dietari de fa quinze anys: Vull anar a Zarasai. Hi vaig passar molt temps, cada estiu, tants anys seguits. I viatjo a un lloc, a un altre, però no a Zarasai. És el que vol dir no viure la teva vida.

Aquí sempre hi fa vent, es veu tot molt net, la terra és sorrenca, i els habitants no embruten gaire. Desèrtic.

—Espaiós —somriu la periodista.

Espaiós, d’acord. Us acomiadeu:

—Torni a l’estiu, amb amics!

Estaria bé. Però dels amics que venien a Zarasai amb tu, un viu a San Francisco, l’altre a Amsterdam, amb algun hi vas haver de renyir, i uns quants més, inclosos els pares i la germana, han mort. I te’n vas cap a aquell tros de terra que entra al llac, a dos quilòmetres, per la banda del sud; recordes el camí, no et fan falta ni navegador ni acompanyants.

Aquí hi havia una casa…* de pedra, de dos pisos. No en queda res, la van enderrocar. Quan van morir els amos (això ho sabies) els fills es van vendre la casa i van repartir-se l’herència; als nous propietaris no els devia agradar prou i ho van tirar tot a terra, la casa sencera i les casetes del jardí: van fer net. Comptaven construir-hi alguna cosa del seu gust però se’ls devien acabar els diners. Així t’ho explicaran els veïns, ells encara recorden una mica la teva família.

Que estrany, era una casa ben forta. Amb un balcó enorme, hi paràvem taula per dinar. Ens hem de veure amb cada personatge…, va dir la mare, inexpressiva. Un veí que havíeu convidat a prendre el te, també moscovita, i que s’assemblava a Serguei Rakhmàninov, va deixar anar que era el responsable del Partit a la universitat on treballava. La mare era discreta, sobretot comparada amb el pare, però podia fer aparts com aquest i clavar miquels incòmodes. Ella hi venia només al juliol i l’agost, el pare a qualsevol època de l’any. A l’estiu s’estava al pis de dalt, a l’hivern més o menys aquí on ets tu ara. I ara un ocell, volant, travessa el buit / que ha deixat la finestra de llavors…

Molt bonics, els versos, però que una casa desaparegui és desconcertant: resulta que la pedra no dura per sempre, tampoc. Fa pena, però, en fi, hi ha coses pitjors, no vulguis anar de Nabókov o Proust. Travessa la pineda, trepitja la molsa tova, acosta’t a l’aigua. Els pins vells, tan alts, els arbrets esquifits de la riba, el joncar… tot això encara hi és, aquí, no s’ha mogut.

Un record. L’any setanta-vuit, a l’agost, aviat faràs quinze anys. Amb el Kharitoixa, company de classe, amic de l’ànima, feu surar una embarcació de l’Alemanya de l’Est, Delfin, apedaçada mil cops —abans tot el que s’espatllava se solia adobar tant com calgués—, amb una orsa a babord i una altra a estribord per evitar la deriva i donar estabilitat al rumb. Partiu de viatge pel llac de Zarasai, tu assegut al floc, el Kharitoixa a la vela major, amb el timó. Quin angle de vent més tancat, prepara’t per escorar! Cantem: Adeu, mareta! Adeu, amiga! / Ja soc un mariner del Bàltic. Però una orsa se us despenja i no teniu manera de sortir de la cala amb la barca, les ones us tornen a la riba. Per torns, sense gaires ganes, proveu de remar. El pare us mira des del moll: ja ha hagut de ficar-se en aquella aigua freda més d’un cop per treure-us dels joncs. Ep. En Kharitoixa ha tingut una idea: Hauríem de trobar poliepòxid. Enganxaríem aquest coi d’orsa i tot solucionat! Poliepòxid, ¿eh? Amb l’aigua que li arriba al melic, el pare pronuncia un llarg discurs. Mocosos va ser l’expressió més afectuosa que us va dedicar.

Després d’això, de qualsevol idea inoportuna en direu poliepòxid. I la barca la tornaràs a veure en pel·lícula, quan et posis a endreçar l’arxiu: començaments dels anys seixanta, el Delfin amb motor i sense pal, el pare a popa, la mare fent esquí aquàtic pel riu Okà. Després de la mort del pare et vas tornar impetuós, enèrgic; ara et toca acceptar unes altres obligacions, les de la mare, i posar marcs a les fotos, endreçar l’arxiu.

Vist com ha acabat la casa, estàs perfectament preparat perquè la caseta de banys també hagi desaparegut. Era vella, de fusta. Hi preníem un bany de vapor els dissabtes, i els divendres hi portàvem aigua del llac, deixàvem la llenya a punt. Hem fet bona feina, avui, deies, als teus deu anys, al Juozas, l’amo, alt i esprimatxat, amb unes mans molsudes, fortes, negres de tant treballar; li volies caure bé. Sí, i a cagar a la via, responia, enigmàtic. El Juozas fumava tabac sense filtre, pots recordar l’olor dels mistos o, si vols, les aventures que vas tenir allà a la caseta, però això és una crònica de viatge, no Amarcord.

Resumint: ni casa, ni caseta de banys, i fins i tot han canviat el moll de pilons per una construcció més sòlida i de mal gust. No et quedis aquí, a prop del llac, emporta’t el Tomas i aneu a Sventa. Abans, però, passa pel bosc.

La bibliotecària us ha dibuixat un croquis: carretera fins a Degučiai, després gireu en direcció Dusetos, a la segona parada de bus mireu el cartell.

El 26 d’agost de 1941 vuit mil jueus van ser afusellats pels nazis en aquest indret. Llavors, la paraula jueu de l’obelisc semblava un atreviment inconcebible, en la teva joventut aquesta paraula es feia servir només en casos molt especials. Aquí no es devien veure amb cor de posar-hi vuit mil ciutadans soviètics, com feien en altres memorials. A esquerra i dreta, una fossa coberta d’herbots; en fosses com aquesta hi jauen dos-cents mil jueus lituans.

La dessovietització també ha passat per aquest monument: n’han tret la inscripció en rus. ¿Han fet bé? No ets ningú per decidir-ho, però tu l’hauries conservat. Ara hi ha dues inscripcions, en ídix i en lituà. Aquí els criminals nazis i els seus col·laboradors van assassinar brutalment vuit mil jueus, homes, dones i nens. Beneïda sigui la memòria de les víctimes innocents, en ídix. En la versió lituana, als col·laboradors els han afegit una precisió: locals.

Hi va haver gent que els salvava. Gent que al començament els afusellava i després els salvava, i fins i tot al revés, costa de creure, però al revés també va passar.

L’ordre és modèlic: una tanca, una vora de pedra ben col·locada, una estrella de David a l’obelisc, ciris al pedestal, banderes d’Israel, pedretes, algú hi ha portat una creu petita, feta a casa. Abans tot això no hi era.

—Patir i plorar els morts —diu el Tomas—, el destí dels lituans.

Aquí tothom sap l’acudit: l’última dona amb qui et casis ha de ser lituana, així sempre tindràs la tomba en condicions. No són les dones que pertanyen a la terra de Mandelstam, sinó més aviat el contrari, saber sortir de qualsevol situació vital, per terrible que sigui, de la manera més d’estar per casa possible.

De camí a l’hotel recordes aquell vell baixet i ombrívol, amb la cara renegrida per l’alcohol, d’uns seixanta anys, qui sap si dels locals, manyà o lampista, que anava amb sidecar i havia passat per la presó: Als polonesos, que els afusellin. Als russos també. Als retallats..., aixecava els ulls cap al pare, als retallats… un de cada dos.

Dir-ne d’així de gruixudes ara no li hauria sortit de franc, però llavors, sense que us fes gaire gràcia, ho suportàveu: éreu els invasors, al cap i a la fi. I potser deia jid, jueu de merda, retallat, per semblança amb el lituà žydai, no hi ha cap altra paraula. Aquest vell també es considerava una víctima, i de tothom, inclosos els americans. Fins ben entrats els anys cinquanta la ràdio Europa Lliure enviava als seus germans del bosc lituans missatges amb falses esperances, de l’estil Aguanteu, companys, no falta gaire perquè comenci una nova guerra mundial.

Abans a Sventa hi anàveu a passar el dia sencer, amb mantes i menjar, amb llibres, amb bols pels nabius i cistells pels bolets, amb una pilota de voleibol, i en un cotxe que deixava veure l’asfalt pels forats, amb una caixa de canvis, no cal dir-ho, mecànica. Com us vau riure de la mare quan, més tard, després de l’alliberament, va tornar dels Estats Units dient que els cotxes ja no tenien embragatge! No pot ser!, i ella va cedir: vosaltres ho sabeu millor. I com t’agradaria, ara, compartir amb el pare aquesta alegria fàcil, l’alegria de la perfecció d’un cotxe, ni que sigui de lloguer. No cal preguntar el camí, te l’ensenya el navegador. Et proposa el llac de Sventa, Sventes Ezers, sí, això mateix. Tu també et dius Maksimas, a la coberta del llibre.

¿Com? ¿La frontera? ¿Sventa és a Letònia? Ah, clar, bé que anàveu a Daugavpils cada cop que necessitàveu una ciutat gran. Davant de l’estació hi havia un Lenin amb gorra d’hivern, per molta calor que fes, i un edifici gran, la presó. La República Socialista Soviètica de Letònia o de Lituània… No eren fronteres gaire serioses. Ja reconeixes el camí, de grava: aquí vas aprendre a conduir. I el bosc, malalt, descuidat. El camí, el bosc, tot t’és familiar.

No sembla que hi voltin gaires turistes, i no està prohibit acostar-se a l’aigua. A Sventa no hi ha hagut mai gentades, raó afegida per estimar el lloc, però abans era un parc natural i no hi podies encendre fogueres ni entrar amb el cotxe. A part d’això, tot es conserva com en aquells temps: aquesta sorra d’aquí, aquella barca amb un fons pla, ben untat de brea negra, brillant, i encara el moll de fusta, mig podrit, com l’havies trobat a faltar… Proves de caminar-hi i acabes amb l’aigua fins al turmell. T’eixugues els peus, mires al teu voltant.

¿Què bufes tant la trompa, xicotot? / ¿Què et sembla estar a la tomba, al fons del clot? Recordes aquests versets pocasoltes. ¿No era allà, amagat entre aquells arbres, que eixordaves el veïnat amb el rugit de la trompeta? Et pensaves que els solos del Poema de l’èxtasi o El capvespre dels déus et sortien bé. No vas a tempo, però per sort tampoc no encertes les notes. El teu amic pianista, el que ara viu a Amsterdam, et va convèncer que deixessis la trompeta i et passessis a la flauta, un instrument delicat, sensible. No et va arribar a agradar mai: la sensació de felicitat l’associes a la trompeta.

De la felicitat i els seus misteris. L’última carta que el pare va escriure acaba així: Les vegades que ens reunim tots, podem parlar o callar, però ja sense aquell dubte d’haver assolit o no una vida plena. De vegades penso: deu ser que som feliços. Intentes parlar dels teus pares amb el Tomas, però ¿com transmetràs aquest secret, com explicaràs una persona? Costa encara més que traduir versos.

Podem esperar tota mena de calamitats. Les pot esperar tothom, però nosaltres encara més. Hem d’actuar de manera que els tinguem la mínima por possible. El pare, per exemple, recordava els temps, als últims anys de paranoia estalinista, que no podia trobar feina i que esperava gairebé il·lusionat que el deportessin a l’Extrem Orient, sempre que hi anessin tots junts, sempre que l’hi acompanyessin els seus. El pare escrivia cartes més aviat alliçonadores, amb la fal·lera de dir alguna cosa important; per la mare, en canvi, les cartes eren una forma d’allargar el silenci: He passat el dia com al tren. M’he despertat, m’he adormit i no he fet res… I ara xerro perquè sí. No pots estar callat, en una carta.

Estigue’t una estona més a la vora del llac, fuma, evoca records de mal compartir, menja’t una mandarina. És un lloc mort, hi ha un silenci de cementiri, aquí.

Només quan tornis a l’hotel i estenguis un mapa entendràs que t’has equivocat. Sventes, Šventas, Šventoji, el llac Sant, el riu Sant: de topònims així se’n troben a banda i banda de la frontera amb Letònia. El llac Šventas és el que anomenàveu Sventa, i és on volies fer cap. ¿Com l’has pogut espifiar tant, anar tan lluny d’osques? La diferència era el barretet, l’accent damunt de la essa: Šventas Ežeras, al sud, direcció Turmantas i no Letònia.

El Tomas et dirà:

—Doncs ho has reconegut tot, Maksim: el camí, el llac.

—Ho he reconegut, sí.

De tornada a Vílnius compareu impressions. Pel Tomas el gran moment del viatge han estat uns camions que retrunyien per l’empedrat de davant de l’església, feia vent i calamarsa. Tu ni ho has notat. No ho saps mai, amb els records: pots escoltar un concert sencer i després recordar només que el director portava mitjons vermells.

Cigonyes, turonets, molta aigua; el cel recorda el d’Holanda, però el relleu el fa més expressiu. ¿Com hi viuries, aquí? Sí, és la província, però l’ambient no és provincià, o no gaire. Simplement un país d’Europa de l’Est, en molts sentits digne d’enveja. A poc a poc tot s’anirà arreglant, aquí, si no hi ha ingerències de fora.

Abans, quan jo era una autoritat per tothom…, a una senyora coneguda teva li encanta començar els seus discursos així. Potser sí que ho era. A Lituània també hi ha nostàlgics de l’època que el Gran Ducat s’estenia fins al mar Negre (sobretot gràcies a una sèrie de matrimonis reeixits), però aquí, a diferència d’altres llocs, no treuen de la seva grandesa passada unes conclusions que posin en pràctica.

Vostè sent tocar campanes i no sap on. Això t’ho han dit a París i a Roma russos que hi viuen, tips d’Europa. La xerrameca de sempre: en aquest país no ens estimen, en aquell altre tampoc. Amics, ¿sabeu on us estimen menys que enlloc? A casa, a Moscou.

Hem d’actuar de manera que els tinguem la mínima por possible. Llavors tenies vint anys, ara passes dels cinquanta. Dius al Tomas:

—És increïble que hagi tornat tot. Les meves preocupacions de fa més de trenta anys són les mateixes que ara: u, no empastifar-me, no envilir-me; dos, no acabar a la presó, i tres, no badar quan sigui el moment de tocar el dos per sempre. I l’eterna esperança, el miratge: un dia ens despertarem i tota aquesta bogeria s’haurà acabat.

Tal com està tot ara, però, no dorms, gires el cap, mires a banda i banda. Un amic teu, molt de la broma, et dirà que és un estat d’ànim com el d’Andrei Kurbski abans de fugir d’Ivan el Terrible. Per cert, Kurbski va fugir a Lituània.

Quedem on els contenidors, t’escriu pel telèfon el Bóris, el teu amic Bóretxka, un gran violinista, que ha deixat Londres no fa gaire i ha vingut a viure aquí. Sosté una lluita heroica amb els sufixos del lituà, žmogus, žmonija, žmogiūkštis, žmogiškumas (humà, humanitat, etc.), i això que, pel que diuen, a Lituània amb anglès i rus ja campes. Es veu que els barretets damunt de les consonants se’ls va inventar Jan Hus.

El Bóretxka vol que la ciutat t’agradi, et porta a un lloc, a un altre, es disculpa per cada cosa lletja que trobeu, com aquells contenidors mateixos, ja diràs tu… No sembla que hi hagi grans riqueses, però tampoc misèria, i el més important: trobes moltes menys tanques, prohibicions, barreres i tota aquesta mena de noses que últimament a Moscou són el pa de cada dia. Vílnius és bonic: net però no llepat. El barri on t’estàs és una barreja de París i ciutat de províncies soviètica, mentre que el nucli antic és molt característic, no s’assembla a res.

—N’hi ha a tot arreu, de problemes —et diu somrient l’amo d’un cafè d’artistes.

Home experimentat, ha tingut temps de viure a Israel, als Estats Units, fins i tot a Jordània; sap de què parla. I ell, per exemple, ¿viu amb por que els serveis secrets lituans, es diguin com es diguin, se li quedin el cafè? I que ell encara hagi de donar les gràcies perquè no ha acabat a la garjola, i que cap Amnistia Internacional del món no mogui un dit… L’ha deixat sorprès de debò, això: no, no viu amb aquesta por, és impensable, i troba que va fer molt bé de desaparèixer, la Unió Soviètica. Tu ja hi somiaves als vuit anys, abans d’haver estat mai a Lituània, quan llegies Dickens, el Pickwick. Sabies que aquella ciutat, Londres, existia als llibres, als mapes, però veure-la algun cop a la vida… ni pensar-ho.

—Es nota que l’autor no coneix gaire la teoria de la prosa de Víktor Xklovski —fa algú del públic, en veu baixa, però perquè se senti. Un lituà alt i cepat, treballa a l’Observatori de Vílnius. Costa no tenir un punt d’arrogància, si treballes en un observatori.

Les trobades, les lectures, tot és en rus. ¿Per qui heu traduït el llibre, llavors? La resposta ve sola: per l’autor. Per tant, ¿qui paga el beure?… Això t’ho van dir en un lloc molt diferent, però les circumstàncies s’assemblen.

Užupis, el barri bohemi, amb una constitució de broma i un govern propi (el Tomas hi ocupa un càrrec important). Hi llegiràs un conte, Fantasia:

—Houston, dius… —fa l’Ada, pensativa—. Nosaltres ens l’hem comprat a Vílnius, un piset… I a Vílnius tampoc no estaran mai segurs del tot. Però amb el passaport israelià… ¿Com? ¿Tenen el passaport israelià?

El públic somriu i, al final, se t’acostarà un moscovita de la teva edat: va acabar el prestigiós Institut de Física i Matemàtiques i es va doctorar. El pis on t’allotges és seu. No presumirà de passaport israelià, però el té. Això vol dir que el món i el conte han rimat, que el problema t’ha donat un número rodó, no un garbuix irracional.

—Vingui més sovint, o quedi-s’hi a viure! Hi ha tantes coses que es fan estimar, aquí.

Hi haurà bones companyies i copes de vi, més d’una. Aquí no et sortirà ningú amb campanes que no saps on toquen. L’últim dia a Vílnius ja comences a trobar coneguts pel carrer. Vílnius sap atreure i distreure en la mesura justa, la que et cal. ¿Com vols que em dolgui, que tu estiguis bé? De compartir alegries amb tu en sabien molt, els pares. Bé, prou, ves al seient, converteix-te en passatger, seu recte, corda’t el cinturó.

Els somnis van caient, un darrere l’altre: uns perquè s’han complert, la majoria perquè han deixat de fer falta. El pare volia que defensessis la tesi en medicina. ¿Per què? O aquell cementiri tan bonic que vas veure a l’altra banda de riu: ja t’havies posat d’acord amb l’encarregada per comprar-hi un nínxol però de sobte vas entendre que no tenia cap sentit, que de cementiris tranquils i acollidors també en tenies a prop, a la teva riba.

Allà hi ha coses que es fan estimar, això segur. Però aquí també, moltes. Només cal trobar el viu de llum que et guia per entre aquests homes foscos i massissos que obstrueixen la sortida, esmunyir-te a fora. D’aquests homes ja n’has parlat. Recorda la gent que estimes. El capellà que ha enterrat tota la teva família, per exemple. Aristocràtic i senzill, té les millors virtuts russes, deia d’ell un altre sacerdot. Pensa en això, mira l’aigua, recorda Lituània.

Arribaràs a casa a mitjanit