Tradició i creació: i altres notes sobre literatura

TRADICIÓ I CREACIÓ

PONÈNCIA DE FIGUERES

Miraré d’explicar la meva experiència amb la tradició.

Escriure, per mi, consisteix a encabir experiència a dintre les paraules, a capturar experiència amb el text i mirar de passar el farcell.

Carner, 1913, La dignitat literària:

«Quan una literatura ha llevat una expressió poètica sobirana, es fa senyora de tot temps i tot indret, parla a tots els homes, es ramifica en transcendències en la vida universal. Però a les valors absolutes s’hi arriba per un llarg procés».

Es necessita un llarg procés, amb relació a la vida d’una persona o amb relació a la vida d’una cultura, perquè la literatura arribi al nivell de relacionar-se amb la vida universal. Dit diferent, de tornar-se tradició.

La tradició no te la trobes, te la vas trobant. L’onada de fons t’arrossega per sobre la realitat immediata. Te la trobes feta però et passes la vida mirant-la d’entendre, i aquesta comprensió va canviant amb tu mateix. Que sigui una onada de fons explica que encara tinguem alè literari en català quan socialment l’idioma està en liquidació. La literatura és dels pocs àmbits públics on l’idioma aguanta. Per una banda, perquè una literatura és com una família, i a dintre les cases el català encara es val —«estad seguros, catalanes, de que vuestro lenguaje en el uso privado y familiar no será perseguido»—, per l’altra banda, en moments de derrota, quan el formiguer està atacat i les formigues es mouen desorientades mirant d’entendre què passa, la tradició fa de brúixola.

A Quanta, quanta guerra... hi ha un exemple famós de reconeixement a la tradició. Mercè Rodoreda no va voler acabar el pròleg sense fer constar el deute.

«Encara que no vingui a tomb», diu, «voldria retre homenatge a tres grans figures que m’han ajudat en la meva feina. Són Jacint Verdaguer, Joaquim Ruyra i Josep Carner. Homes de gran categoria, de molta classe, que van picar pedra a la pedrera de l’idioma i van descobrir-hi vetes d’or. Per aquesta herència els vull significar tot el meu respecte i tot el meu agraïment».

La paraula és «agraïment», però m’interessa més la idea de les vetes d’or que els escriptors descobreixen a la pedrera de l’idioma i que es pot estendre a les vetes d’or que els escriptors també descobreixen a la pedrera de la tradició. El temps va posant tradició a l’idioma a través dels parlants i a través dels escriptors, va encabint l’experiència a dintre les paraules. El noranta-cinc per cent d’una llengua és tradició, la resta, diccionari i gramàtica. Per deslegitimar un país, amputa-li la llengua.

Com que la tradició també és personal, agafaré una idea que em va servir fa anys per parlar de la literatura en un llibre de contes, Bones notícies.

Imaginem-nos una mina. Baixes a la mina. Allà no t’hi veus. La mina arriba al cor de la Terra. Allà les fronteres no estan marcades. Segurament hi són, però com si no. Ningú reclama el material que hi pugui haver cinquanta quilòmetres ensota. De fet poca gent té notícia de què hi ha allà baix, ni de les vetes que diu Rodoreda, ni que s’hi pugui baixar, ni que tu hi baixis. Ho saben alguns lectors, però, exactament on ets, només poden saber-ho els que t’hi puguis trobar, aquestes llums de casc fortuïtes que de tant en tant descobreixes en la foscor.

En realitat ni ells mateixos saben on són, ni tu mateix ho saps. Les coordenades són en relació amb els altres, circumstancials.

El que interessa d’aquesta mina no és l’horitzontalitat sinó la verticalitat. Les coordenades horitzontals són espaciotemporals, són relatives, les de profunditat ja són una altra cosa perquè són relacions d’afinitat, és a dir, de consciència i coincidència, de consciència en la coincidència i de coincidència en la consciència. Podríem ajuntar-ho i fer-ne una paraula a veure si fructifica en la tradició: conscidència. Relacions de conscidència. «Transcendències en la vida universal», deia Carner.

A la mina vas descobrint vetes d’or, pous de petroli i de gas, aqüífers, de vegades ciutats enterrades, de vegades sepulcres i jaciments plens d’eines primitives, eines perdudes i útils. Frases aquí i allà, fragments que reconstrueixes, coneixements que no sabies que tenies, fongs i animals encara per catalogar. Freud col·leccionava peces desenterrades, hi ha fotos del seu estudi a Viena, va arribar-hi a ajuntar tres mil relíquies egípcies, gregues, romanes i precolombines, estatuetes, gerres, escarabats de pedra i embenatges de mòmia. «Els meus déus vells i bruts col·laboren a la meva feina com a petjapapers», deia. Per mi també la tradició és un petjapapers. L’afició de Freud a les peces desenterrades és força coneguda perquè ell mateix relacionava l’excavació psicoanalítica amb l’arqueologia, i és interessant que no estigués sol col·leccionant aquestes peces sinó que en aquells mateixos anys Caterina Albert desenterrava en persona figuretes antigues a les ruïnes d’Empúries. Un dia vaig veure en una galeria les llumenetes dels dos cascos il·luminant-se l’una a l’altra. És d’aquests descobriments que vas fent-te una tradició particular, com quan et trobes amb un grup de miners i dius: aquests, aquí? O quan un que no coneixes fa saltar guspires amb el pic i les guspires l’il·luminen a ell i al voltant seu, i així et pots anar fent un mapa de galeries impossible de completar, temporal i efímer i només d’un sector petit, una sinapsi, per exemple la galeria que connecta el naturalisme de Català amb la voluntat científica de Freud i aquests dos anticlericals amb la lectura psicoanalítica de Solitud que va fer Ferrater, i, ara que som a Figueres, Freud en relació amb Dalí i Dalí en relació amb la muntanya antropomòrfica que l’Ànima profana en la carn de la Mila, el Montgrí, i Dalí a través de Freud en la veta investigadora de Nietzsche, i Nietzsche, en un tombant, duent-me a Maragall, i per allà surt Strindberg, que s’escriu amb Nietzsche, i la relació de tot el modernisme català amb l’escandinau, i encara més amb les turbulències sexuals per la galeria de Freud, Schnitzler i el paper del sexe pels jueus fins al Roth americà, i la interpretació dels somnis en Català i Ruyra i les seves suggerències proustianes, amb Poe allà al fons, i un barret de cascavells enterrat, i encara pel judaisme s’il·lumina en una cova un polonès de la família, Schulz, i més avall sento picar pedra a Singer, que tancarà aquesta ponència, i tants anys de baixar a la mina m’he trobat pocs autors en castellà, quatre o cinc, la majoria treballen per galeries llunyanes d’aquest cervell subterrani, també recordo alguna crítica que relacionava una novel·la meva amb el drama rural, i aquí baix no se’m fa estrany, però, com la Rodoreda migdiu al pròleg que he citat, no és Català sinó Ruyra, que descobreix les parets d’or que multipliquen la llum com miralls d’aquest esquelet espiritual, d’aquesta malla de galeries que com una arrel d’arbre reté la terra i la fa seva, el mineral l’alimenta i la galeria del Montgrí que Català excavava pel costat nord em porta per un túnel fins a l’altre cantó de la muntanya, passo pel mas Pla, ja soc a prop de casa, al carrer paral·lel del carrer on va néixer Gaziel, i per Gaziel me’n torno a la Viena freudiana de Zweig, al seu món d’ahir que és el de Márai, en la foscor els autors es confonen, fan un magma, tenen les venes connectades, són aquestes galeries, de vegades la llanterna del casc il·lumina animals estranys, hi ha cops que no saps si és una estalactita o un cuc que penja de la galeria de sobre, i veus ombres i no saps de què i se senten passos a dalt, i passar vagonetes, i explosions aquí i allà, hi ha galeries impracticables i boires i gasos que droguen, que et poden fer perdre el cap o intoxicar-te, pot passar que a un pam tinguis un miner amb el llum del casc apagat, que li sentis la respiració però que no el vegis, que no puguis saber qui és, i poden passar setmanes o mesos sencers sense trobar-te ningú, i, ho dic des de la humilitat, també pots sentir-te confós, barrejat amb ells, no pas perquè pretenguis suplantar ningú, és exactament el contrari, amb la llum del casc de vegades no saps si tu ets tu o si és Maragall, que llegeixes, si tu ets Maragall o Maragall és tu, si és que l’estàs llegint a la teva llum o si és ell que t’il·lumina en llegir-te a tu mateix, és com llegim i escrivim, en una navegació fosca pels llacs i rius subterranis de la mina, són viatges amb vagoneta per carrils traçats fa segles, de vegades rovellats, generalment sols però de vegades amb grups de miners, per túnels sense final, amb guspires que salten quan algú topa una veta, el metall que la mina dona és noble i valuós, com deia abans és un valor segur, com diria un economista, un valor refugi.

M’imagino la tradició com un univers de guspires subterrànies.

Ho he buscat. La Llei de mines del 1973 diu a l’article 2 que tots els jaciments d’origen natural són béns de domini públic. La Llei d’aigües, segons el Decret Legislatiu 1/2001, disposa que els aqüífers formen part del domini públic hidràulic i, segons l’article 12, el propietari del terreny pot fer-hi qualsevol obra sempre que no afecti la qualitat i el règim de l’aigua subterrània o que no tingui per finalitat l’aprofitament o extracció: en aquests casos es necessita una autorització prèvia o una concessió.

M’ajuda pensar en termes legals, que si els referíssim al tema d’aquesta ponència voldria dir que els jaciments de la tradició són béns de domini públic i que per tant han d’estar a l’abast de la població, i que l’aigua subterrània de la tradició s’ha de protegir i no permetre obres que n’afectin la qualitat: estic pensant en la facilitat amb què es depreda una tradició desprotegida, tant pels profanadors de tombes com pels colons de torn que s’emporten el bé públic —hi ha un contraban internacional de matèria primera—, com per part també dels primers que l’haurien de defensar, ja sigui menystenint-la per acció o per omissió, per exemple atacant els clàssics per treure’n rèdit fàcil, com passa periòdicament amb Rodoreda o Carner o, a un altre nivell, la banalització dels seus noms, les seves marques, saquejades amb finalitats comercials als noms dels premis, Llull, Pla, Bertrana i tants altres, o directament impedint l’accés públic a aquests béns, com passa amb el segrest de la Poesia del mateix Carner, i de tantes altres vetes d’or inaccessibles al fons de la mina, i que, en tant que béns públics, hauríem de sentir l’obligació d’exposar a la llum i airejar-los, per nosaltres mateixos i en favor del món sencer. La independència catalana té aquest sentit de permetre al món l’accés a la nostra tradició. La fatiga occidental necessita que compartim la volada insuperable del nostre gòtic, el seu pa d’or, no només literari: les icones culturals també estan gastades, el Sant Jordi de Martorell ja hauria de rellevar la Gioconda, hauria de salvar-la, està rebentada.

La Llei 16/1985 del Patrimoni Històric estableix que formen part d’aquest patrimoni els béns mobles i els immobles de caràcter històric susceptibles de ser estudiats amb metodologia arqueològica, hagin estat o no extrets i tant si es troben a la superfície o el subsol, al mar territorial o a la plataforma continental. Formen part, així mateix, d’aquest patrimoni els elements geològics i paleontològics relacionats amb la història de l’home i els seus orígens i antecedents (article 40), els quals es declaren béns de domini públic, ja siguin descoberts per excavacions, moviments de terres o obres de qualsevol classe o per atzar (article 44).

Per la resta, el subsol pertany al propietari del terreny.

Sense límits de profunditat i fins al centre de la Terra.

Una manera habitual de parlar de tradició és en termes familiars i de jerarquia. Rodoreda tractava Carner d’oncle a més de príncep. Vivim marcats per la relació d’amor i odi que tenim amb pares, germans i oncles, i amb la tradició passa igual. De la mateixa manera que les decisions importants que prenem depenen molt d’imaginar-nos com s’ho haurien pres els nostres pares, quina cara hi haurien fet, algú que escriu s’atén també a la tradició en termes semblants: què n’hauria dit, Pla, d’aquesta pàgina? Què n’hauria dit, Calders, d’aquesta idea? Com s’hauria agafat aquest paràgraf, Rodoreda? Ruyra es permetria aquesta paraula? Què en diria, Monzó? I Verdaguer? I Llull. Què en pensaria, Llull, en termes de prosa, de l’Aloma de Rodoreda? Què en pensaria, del meu Un relat de la nova immigració africana? No crec que el convencés. És més difícil convèncer un convençut com Llull que convèncer-se un mateix i autoenganyar-se. Res dona tanta força com la seguretat de tenir uns jutges severs i justos, és gairebé una necessitat religiosa, perquè la literatura també és una fe en la comunicació moral. Si no hi ha jutge, no hi ha moral i, si no hi ha moral, no hi ha literatura.

Un lector que coneix la tradició no es confronta només amb els autors sinó també amb els lectors morts. M’agrada molt quan Agamben diu que no escriu pels vius, ni que tampoc escriu pels que vindran, pel futur, o sigui que no escriu per salvar res sinó per alguna cosa que no es pot salvar perquè tampoc es pot morir: diu que no escriu ni pels vius ni pels que viuran sinó que escriu pels morts.

Els morts no estan subjectes a canvis i a errors, no es repensen la seva posició. En tries uns, i els altres morts no es senten menystinguts, no surten del cementiri a perseguir-te, ni saben que t’has decantat per uns altres.

La mina és una cripta. La tradició és un tribunal de morts. També hi ha parents vius, la tradició viva, que és la que et posa en contacte, la que et fa de pont amb els morts, encara que només sigui perquè els mestres vius acostumen a ser més vells que tu mateix, més morts, i en un moment donat els veus anar-se’n a sota terra. Vaig tenir la sort de conèixer personalment, encara que poc, però n’hi ha prou, Pere Calders, Jesús Moncada i Baltasar Porcel, i vaig ser esperonat per Quim Monzó en el primer llibre, i després he tingut el privilegi de relacionar-me amb escriptors tan conscients de la tradició com Cornudella, Perejaume, Comadira o Casasses.

La comunicació té a veure amb la generositat.

Com la família o la mort, la tradició també és un fatalisme. Precisament per aquest fatalisme l’autor ha de vigilar que no l’arrossegui el plagi, de no deixar-se endur per l’autocomplaença que li reporta l’èxit, perquè cada lector carrega també una tradició i el lector també se sent temptat de transitar per uns noms nous a través de camins antics, gastats i erms. No funciona. No funciona, avui, escriure com Xènius o com Rodoreda. Et pot donar un públic fàcil, però no funciona. Si mercantilitzes la tradició, la tornes necrosi. Ajudaràs a encongir-la i convertir-la en morta viva.

Hi ha un poema tronat del XIX, molt conegut al seu moment, d’un valencià que es deia Teodor Llorente, La morta viva. Llorente hi parla de la cultura catalana sense que quedi clar si es refereix específicament a la llengua o a la tradició, per bé que, com ja hem vist, literàriament són la mateixa cosa.

Si en tes mans falagueres gents d’una dura raça

la citra, engalanada de flors, d’un cop d’espasa a trossos varen fer;

si furients arrancaren a ton front de poeta

la corona d’Isaura; si flagel·lada i nueta,

per escarni més amarg,

dels palaus i dels temples, com una esclava innoble,

al carrer et tiraren, per a envilir el poble,

¡oh musa d’Ausiàs-March!

No, no es gelà paurosa dintre tes nobles venes

la sang de tos grans avis, ni en ton cor, ple de penes, s’esglaià l’esperit;

perquè en ciutats i en viles, en planes i en muntanyes,

el bon poble, donant-te el foc de ses entranyes, t’acaronà a son pit!

[…]

I d’eixe jorn l’albada punteja ja, oh madona;

com al cavall de guerra clarí que lluny ressona, avui, te despertà

veu que amb accent profètic te mou a nova vida,

i aguaitant a la fossa, on jeus tants segles, crida:

«Oh Llàtzer, alça’t ja…»

[…]

¡Oh Musa dels trobaires! ¡Oh Verge llemosina!

Al grat apel respongui avui ta cançó divina;

i al càntic dels germans

uneix la veu dolcíssima que el mon recorda encara,

i que de nou a rebre, gojós, ja se prepara

amb picaments de mans.

«Un idioma antiguo provincial, muerto hoy para la República de las Letras y desconocido para el resto de Europa», deia Capmany, del català, a finals del XVII. Quan Llorente parla de la morta viva, posa viva després de morta en el sentit que la morta està, diguem-ho així, revivint, i ell l’anima.

Llengua, literatura i tradició són el mateix. La literatura és memòria perquè està feta de llengua, i la llengua és un contenidor de memòria. Si la llengua està tocada de mort, la tradició també ho està.

Parèntesi. Les víctimes d’una agressió pateixen traumes que n’impedeixen el record. Precisament perquè han estat violències fortes, directament dirigides a extingir una tradició, costen de ser reconegudes per la tradició que n’és víctima i que ho viu amb la mateixa vergonya que la persona violada viu la seva violació. L’oblit és un efecte posttraumàtic de manual que topa exactament contra el cor de la llengua, que és la consciència de la memòria que carrega.

Aquests traumes expliquen la tendència dels escriptors catalans a girar-nos d’esquena a la tradició imposada. Hi ha una tradició per oposició, una tradició de la qual la teva no vol saber-ne res perquè n’està escarmentada. No només perquè en sigui víctima, també per prevenir-se’n: a tota víctima l’espera encara la culpabilització.

D’una manera menys visible i fins i tot inconscient, la llengua també transporta derrotes i fractures i febleses interiors. També és feina dels autors detectar-les i exterioritzar-les.

Steiner diu que «el llenguatge es venja de qui el mutila». Parlava d’autors que segons ell havien aprimat l’idioma per fer-se més assequibles, com Hemingway, Miller o O’Neil. Però el mateix problema afecta l’interior de les paraules, la càrrega d’experiència que s’hi ha encabit. En un article que va titular «El miracle foradat», Steiner estudiava els efectes del nazisme sobre l’idioma alemany després de Hitler. Hi ha els diaris de Victor Klemperer, escrits en directe, però és molt interessant veure com, anys després, l’efecte del nazisme sobre la cultura persistia, perquè l’idioma en transportava la memòria: estava intrínsecament devastat. Steiner descrivia la situació literària l’any 1958. «Ha mort l’idioma alemany. Ja no és l’idioma de Goethe, de Heine, de Nietzsche. Ni tan sols de Thomas Mann. Alguna cosa immensament destructiva ha passat a dintre seu». I continuava: «Fa soroll. Comunica, però no crea cap sensació de comunió».

Avui em preocupa com va quedant afectada, a més de socialment, intrínsecament, la llengua que faig servir per escriure. Com ha canviat els últims anys el valor d’algunes paraules. Què vull dir avui quan faig servir paraules tan essencials, tan al cor de la consciència, com política, justícia, covardia, presó o tradició. I això serveix també pels llibres i els autors, que són una expansió de les paraules. La paraula llibertat: quin sentit tindrà, llegida en Maragall, avui, diferent del sentit que tenia per exemple abans del 2017?

El present d’una literatura es defensa amb una tradició de paraules, però la tradició de paraules, la tradició, també es defensa, i bàsicament es defensa, amb la realitat. Si no és així, la tradició, la paraula, es pot tornar una tradició-màscara feta de paraules-màscara mentideres, hipòcrites, més útils per amagar que per ensenyar, és a dir, retòriques. I no hi ha res més destructiu per la consciència.

Acabaré amb unes paraules d’Isaac Bashevis Singer, que escrivia en un idioma tan tocat com el nostre. Singer deia que escrivint en ídix se sentia com els fantasmes, que poden veure sense ser vistos. És una manera també de parlar de la mina. Escrivia en un idioma no només sense futur, sinó faltat a més a més d’una tradició escrita potent com la nostra.

Com que llengua, literatura i tradició es confonen, podríem prendre el poema de Llorente i dir que el català pot revifar de la mateixa manera que després del poema ho va fer la literatura catalana. Podria ser com l’hebreu, que renasqués afavorida per un estat. Però és molt difícil. Les circumstàncies que van permetre renéixer l’hebreu no tindrien gaire a veure amb les nostres, ni en el millor dels casos. L’escriptor català més aviat es troba en un entorn com el de Singer a Amèrica: diaris, lectors coneixedors de l’ídix, un cert mercat i el premi Nobel, però una realitat que duia a l’extinció de la llengua. Acabo amb una cita seva:

«Els escriptors no han tingut mai garantits ni la quantitat de lectors ni el futur dels seus idiomes. Ningú pot dir què passarà amb les paraules i les frases que fem servir avui o d’aquí cinc-cents anys. Es pot trobar una manera nova de comunicar idees i imatges que faci el món escrit, i potser fins i tot la paraula parlada d’avui, completament supèrflues. No és l’idioma, que dona immortalitat a l’escriptor. Al contrari, els grans escriptors no deixen extingir els seus idiomes».

Qui escriu seriosament en català sap el privilegi i l’avantatge que és tenir entrada a aquesta mina.

«TIRANT LO BLANC», DE JOANOT MARTORELL

1. ALGUNES CLAUS HISTÒRIQUES

Els lectors trauran molt profit d’acostar-se al Tirant coneixent algunes claus sobre l’autor i el moment que va ser escrita la novel·la. La principal és que l’any 1460, quan Martorell va començar a redactar o a dictar la novel·la, feia tot just set anys de la caiguda de Constantinoble a mans dels turcs. Martorell reescriu la història amb la ferida molt oberta: com podia haver anat, en un món