Vés al contingut

Dinastia sàlica

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Infotaula d'organitzacióDinastia sàlica
Dades
Tipusdinastia Modifica el valor a Wikidata

La Dinastia sàlica va ser una nissaga de quatre reis germànics que regnaren durant l'alta edat mitjana (1024-1125), també comeguda com a Dinastia Francònia pels orígens de la família i el seu paper com a ducs de Francònia. Tots quatre reis foren coronats també emperadors del Sacre Imperi Romanogermànic.

Van obtenir el poder a la mort de l'últim rei de la Dinastia Saxona-Otoniana el 1024, i la posterior elecció com a rei d'Alemanya del primer monarca de la família: Conrad II. Tres anys després seria coronat emperador a Roma.

Els quatre reis sàlics de la dinastia (Conrad II, Enric III, Enric IV i Enric V) van governar l'imperi del 1027 al 1125, i van establir la seva monarquia com una de les potències més poderoses d'Europa. Van aconseguir desenvolupar un sistema administratiu permanent basat en una classe de funcionaris que responien directament a la corona.

Història

[modifica]

Orígens

[modifica]

La dinastia va ser fundada per Werned de Worms i el seu fill el Duc Conrad el Vermell de Lorena, que morí el 955. Conrad el Vermell s'havia casat amb Luitgard, una filla de l'emperador Otó I, i del matrimoni nasqué el Duc Otó I de Caríntia.

El primogènit del duc Otó fou el Papa Gregori V. El seu tercer fill va ser el comte Enric de Speyer, que fou el pare del primer emperador sàlic Conrad II.

Govern del Sacre Imperi

[modifica]

Un dels motius de l'èxit dels primers sàlics va ser la seva aliança amb l'església; política iniciada per Otó I, que els proporcionà el suport que necessitaven per sotmetre els ducs rebels. Les bones relacions es trencaren el 1075 en el que es conegué com la disputa de les investidures, un conflicte que esclatà quan el papa reformista Gregori VII va demanar a Enric IV que renunciés als seus drets sobre l'església alemanya. El papa també va qüestionar el concepte del dret diví dels monarques i obtingué el suport de diversos sectors de la noblesa germànica interessada a limitar l'absolutisme imperial.

El papa també va prohibir als religiosos de donar suport obert a Enric sota pena d'excomunió. Enric se sotmeté al papa i va viatjar fins al nord d'Itàlia per fer penitència i rebre'n l'absolució. Però en tornar a Alemanya va continuar investint religiosos i perparà l'elecció d'un antipapa.

La disputa entre la monarquia i el papat va resultar en una guerra que assolà el Sacre Imperi des del 1077 fins a la signatura del concordat de Worms el 1122. Segons aquest acord el papa obtenia l'exclusivitat del nomenament de càrrecs religiosos però el rei d'Alemanya disposaria de dret de vet.

El control imperial d'Itàlia es perdé temporalment, i la corona es tornà dependent del suport polític de les diferents faccions de l'aristocràcia. El feudalisme s'estengué i molt governants locals acumularen poder, territoris i grans exèrcits passant a administrar les seves pròpies terres. Els més poderosos d'aquests governants passaren a anomenar-se prínceps en lloc de ducs.

La disputa amb el poder local i amb l'Església acabaria passant factura a la monarquia, que perdria preeminència (especialment en comparació a altres monarquies europees com França o Anglaterra). La vida cultural també se'n veié ressentida; per exemple no es va fundar cap universitat al Sacre Imperi durant el segle xiv.

La dinastia sàlica finalitzà amb l'emperador Enric V, que morí sense descendència legítima. El futur rei Hohenstaufen Conrad III era net d'Enric IV a través de la seva filla Agnès, de manera que la seva dinastia descendia dels reis sàlics.

Emperadors sàlics

[modifica]
  • Conrad II: 1024-1039, emperador des de 1027
  • Enric III: 1039-1056, emperador des de 1046
  • Enric IV: 1056-1106, emperador des de 1084
  • Enric V: 1106-1125, emperador des de 1111

Genealogia

[modifica]

Branca vella o primera de Francònia

[modifica]

Branca jove de Francònia

[modifica]